|
Notes:
|
Per Maria-Mercè Marçal, la poeta no es pot trobar, no es pot veure,
en el «mirall del bell», que sempre han fomentat els discursos
dominants. El seu és una altra mena de mirall trencat que reflecteix
un ésser complex, híbrid i contaminat que lluita «entre un jo que es
vol fer i els múltiples personatges que, des del mirall, li retornen una
imatge múltiple». En aquest article, per explorar el tema de l’imaginari
femení i el llenguatge poètic, hem escollit dialogar amb Maria-
Mercè Marçal i examinar tres dels múltiples bocins que conformen
la seva imatge en el mirall. Conversem amb dues mares i un pare
simbòlics de l’altre cantó del seu espill, tots tres proveïdors de material
ideològic i eixos vertebradors dels assaigs marçalians. Es tracta
d’intel·lectuals ben diversos: l’escriptora anglesa Virginia Woolf,
el filòsof francès Jacques Derrida i la poeta catalana Maria-Antònia
Salvà. En definitiva, dividim la investigació en tres apartats, que volen
coincidir amb el diàleg que Marçal suposem que hi mantingué.
De primer, amb Virginia Woolf, explorem la necessitat de la poeta de
descobrir el sentiment de «fúria» que porta a dins per tal d’assumir la
irracionalitat del seu llenguatge. Després, ens endinsem en les teories
derridianes sobre la dona i l’escriptura, en un intent de demostrar
que ambdues són espècies híbrides que viuen en el llindar, en
un espai d’entremig. A l’últim, amb Maria-Antònia Salvà, revisem la
imatge de la dona-monstre amb la certesa que «el salvatge» i «l’incert
» són el motor del llenguatge poètic femení.
For Maria-Mercè Marçal, the poet cannot find herself, cannot
see herself, in the “looking glass of beauty,” as dominant discourses
have always held. Hers is another kind of looking glass, a broken
one, one which reflects a complex, hybrid, and tainted being that
struggles “between a self yearning to be made and the multiple
characters which, through the looking glass, send back a multiple
image” (2004: 197). In this article, with a view to exploring the
theme of the feminine imaginaire and poetic language, we set out
to engage in dialogue with Maria-Mercè Marçal and explore three
of the many segments that make up her image in the looking glass.
We converse with two mothers and one father, all symbolic, from
the other side of the looking glass; all three providing ideological
substance and a solid framework in Marçal’s essays. These
intellectuals are very different from one another: English writer
Virginia Woolf, French philosopher Jacques Derrida, and Catalan
poet Maria-Antònia Salvà. We divide our inquiry into three parts,
each coinciding with the dialogue that we suppose Marçal to have
had with them. First, with Virginia Woolf, we explore the poet’s need
to discover the “fury” she feels inside in order to come to terms with
the irrationality that characterizes her language. Next, we delve into
Derrida’s theories about women and writing in an attempt to show
how both are hypbrid species living on the threshold, an in-between
zone. Finally, with Maria-Antònia Salvà, we revise the image of the
monster woman with the certainty that “wildness” and “uncertainty”
are the driving forces of feminine poetic language. |
