|
Notas:
|
Quan volgué agafar la ploma, Maria-Mercè Marçal constatà la manca de referents femenins
dins el cànon literari i experimentà una profunda sensació d’orfenesa. La poeta decidí
llavors que calia espolsar i recobrar autores per tal de proveir models femenins a les noves
generacions, i es proposà crear una «genealogia femenina», una xarxa d’escriptores que transcendís
èpoques i llengües, i que la portà a participar en recitals i taules rodones, fer antologies
femenines, realitzar estudis sobre algunes escriptores i traduir-ne d’altres. La tasca de recuperació
i la de creació es fusionaren i acabà convertint la seva pròpia obra en espai de trobada.
En aquest article analitzarem el paper de mediadora de la poeta, tant a través de les
traduccions al català de les escriptores que ella anomenava «mares literàries» com de la
incorporació d’aquestes autores en la seva obra de creació. Concretament, ens centrarem en
dos casos en què la frontera entre traducció i creació es desdibuixa: les traduccions de versos
de Renée Vivien, que trobem integrades en la novel·la La passió segons Renée Vivien,
i les traduccions d’una selecció de poemes d’Anna Akhmàtova, autora que deixà una clara
empremta en el darrer poemari de Marçal, Raó del cos. Si bé les dues iniciatives partiren
de la fascinació de Marçal per les autores i de la necessitat de fer-ne la lectura més íntima
possible, les estratègies traductològiques foren completament diferents. La poeta dominava
la llengua i la tradició literària franceses a la perfecció però, en canvi, desconeixia el rus,
de manera que reescrigué els poemes d’Akhmàtova a partir de les traduccions literals de
la seva amiga Monika Zgustova. Marçal fou la divulgadora de Vivien i d’Akhmàtova dins
el panorama català, autores que havien estat fins llavors pràcticament desconegudes. |
