L’aqüicultura mediterrània va néixer fa poques dècades, com a sector de producció a tenir en compte podríem dir cap als 80. Al 1985 la producció de l’aqüicultura mediterrània era de 374 tones, essent Grècia, Espanya i França els països que semblaven mostrar el major ímpetu. Al 1990, la producció s’havia multiplicat per 10, apareixent Itàlia com a país destacat. Només cinc anys més tard la producció havia augmentat fins a 12 vegades (FEAP, 2008). En els últims 10-15 anys aquest sector ha registrat una evolució molt important tant pel volum produït com pel nivell tecnològic assolit. En termes de producció es considera que el seu èxit ha estat tan espectacular com ho pugui ser el de l’aqüicultura del salmó. El terme aqüicultura mediterrània sembla genèric però en realitat inclou de forma exclusiva l’aqüicultura marina i dins d’aquesta un nombre molt reduït d’espècies, entre les quals destaquen clarament per sobre de la resta l’orada (Sparus aurata) i el llobarro (Dicentrarchus labrax). Aquest és un dels trets que caracteritza aquest tipus d’aqüicultura, la concentració de la producció en pràcticament només dues espècies. Un altre tret interessant de l’aqüicultura mediterrània és que inclou països amb contexts socioeconòmics molt diferents, ja que té lloc a les dues ribes de la Mediterrània, posant en competència països amb condicions productives, tecnològiques i comercials molt diferents, que per altra banda comparteixen les espècies, les condicions ambientals i els mercats. En aquests anys ha passat de ser una indústria de baix volum i grans marges a una de baixos marges i gran volum. En un futur proper es preveu que l’aqüicultura mediterrània es desenvolupi encara més, tant a una banda com a l’altre del Mar Mediterrani, però a banda dels reptes individuals que pateixi cada país, s’enfronta al repte general de mantenir l’activitat en nivells adequats de sostenibilitat, especialment ambiental però també econòmica.