Cada any s’implanten milions de dispositius de titani en el cos humà amb la finalitat de restaurar les funciones osses i articulars que han degenerat a causa de l’envelliment, malalties o traumes. Quan aquests elements es posen en contacte amb el medi fisiològic, l’organisme genera una sèrie de reaccions fisiològiques que fan més lenta la integració del dispositiu implantat i, fins i tot, poden arribar a provocar el fracàs del tractament mèdic. L’estudi realitzat pretén millorar l’osteointegració dels implants de titani una vegada s’han implantat al individu. Per això, s’ha dut a terme la biofuncionalització de superfícies de provetes de titani comercialment pur de grau dos mitjançant una prèvia silanització, l’adhesió del crosslinker, que fa la funció d’agent reticulant ajudant a provocar la correcta unió entre el silà i el pèptid escollit, i la posterior unió covalent amb un pèptid fluorescent. La primera part de la memòria es centra en l’elecció del millor crosslinker dels tres utilitzats, àcid malònic, glutàric i glicòlic, escollits aquests tres com a objecte d’estudi ja que tots presenten dos grups carboxílics lliures, un per enllaçar-se amb el silà i un altre per enllaçar-se amb el pèptid, a més a més que tots tres són simètrics fet que comporta que no sigui important quin dels dos grups carboxílics s’enllaci amb què, si amb el silà o amb el pèptid. Mitjançant la tècnica de fluorescència ha sigut demostrat que dels tres crosslinkers els que ens dóna un enllaç més estable és l’àcid malònic, creant una monocapa en la superfície de titani. Per tal de poder obtenir els resultats de fluorescència s’ha utilitzat el pèptid 5(6)-Carboxyfluorescein-GGGK el qual consisteix en un pèptid sintètic amb la característica de posseir un fluor en la seva estructura. Amb la millora del procés de biofuncionalització també s’han buscat variants en el procés de silanització per tal d’obtenir una monocapa de silà i que la unió fos més estable. La segona part de la memòria es centra en la millora de l’adhesió del pèptid al titani, és a dir, la densitat d’adhesió del pèptid a la superfície de la proveta de titani. Per tal de poder mesurar aquesta millora, una de les tècniques utilitzades és la balança de quars, arribant a uns resultats provisionals degut a l’extensió del projecte.