La comunicació que proposem estudia els diversos equipaments hotelers que es van posar en marxa en el període comprès entre les dues exposicions universals/internacionals (1888 i 1929). A inicis del segle XX, el turisme va jugar un paper fonamental com a motor de modernització de la ciutat de Barcelona, va ser un dels mecanismes per a fer de la ciutat una metròpoli i fou un argument –entre d’altres– per a revalorar el patrimoni arquitectònic de la ciutat, per endegar algunes transformacions urbanes i per posar a punt nous serveis. El turisme, a més, afavorí la creació d’espais urbans significatius i identificadors. Per a assumir el turisme que venia, també calia dotar la ciutat d’equipaments hotelers adequats a les exigències de confort, higiene i singularitat arquitectònica existents en altres ciutats europees. El punt de partida d’aquesta comunicació és l’Exposició Universal de 1888, quan s’aixecà l’Hotel Internacional, que només es justificava a partir de l’efemèride en qüestió i d’aquí el seu caràcter efímer. Per contra, al final del recorregut, ens trobem amb l’Exposició Internacional de 1929, amb uns hotels que van esdevenir alguna cosa més que simples equipaments de serveis per passar a formar part de les mateixes icones turístiques de la ciutat, fins al punt que la imatge d’un gran hotel es mostrava com a referent de modernitat i de progrés a la ciutat: el cas més emblemàtic fou el Gran Hotel Colón. Aquest treball ens permet constatar, d’una banda, l’evolució de l’arquitectura hotelera en els aspectes tipològics i de serveis, i de l’altra, seguir el procés de revaluació del turisme, com es va anar prenent consciència que la seva presència significava un estímul per a la modernització i un reconeixement de la ciutat en l’entorn europeu.

Peer Reviewed