La majoria de grans metròpolis contemporànies coneixen avui processos de difusió de les seves estructures urbanes sobre el territori. Aquests processos donen lloc a diverses tipologies de creixement que, en el cas de la metròpoli barcelonina, presenten una notable especificitat. En efecte, la presència d’una potent estructura territorial prèvia ha conferit al desenvolupament metropolità barceloní importants peculiaritats. Així, Barcelona ha esdevingut una metròpoli discontínua en la qual, juntament a la ciutat central i l’àrea que hi està relacionada més directament, hom troba d’altres àrees urbanes notablement cohesionades. Aquest espai coneix avui tendències de difusió i descentralització molt fortes que donen lloc a creixements de quatre grans tipus: expansions del nucli central, transformacions per substitució, assentament sobre els eixos viaris, creixements dispersos. Aquests creixements presenten una gran heterogeneïtat morfològica (ambients urbans, paisatges de baixa densitat i escenaris de xarxes), les característiques i processos de transformació dels quals s’analitzen en aquest article.