L‟Espai Públic és el que dóna identitat i caràcter a la ciutat, el que permet reconèixer-la i viure-la en els seus llocs urbans. Per contra, l‟espai públic de la ciutat contemporània viu un complex procés de transformació en el que les relacions socials i la vitalitat urbana són cada vegada més escasses i fragmentades. La dimensió temporal (temps de desplaçament) cobra cada vegada més importància sobre la dimensió espacial (hàbitat) de la nostra vida quotidiana; ja no vivim en un espai continu, ens movem contínuament entre espais discontinus (punts o nusos). Els nostres veïns són complets desconeguts, i els espais públics urbans es converteixen en simples llocs de transició. Avui la crisi urbana ha determinat un posicionament dels models de gestió i de les maneres d‟intervenció urbana que s'expressa en dues perspectives diferents: un que busca la superació de la crisi des d'una òptica mercantil privada empesa pel sistema politico-financer; i un altra que pretén superar la crisi sota el paradigma de la participació i la inclusió social de la ciutadania. Els buits urbans generats amb l‟aturada del sector de la construcció i la crisi econòmica global, no només representen buits físics. Són en molts casos uns buits de poder que s'estan confirmant com un territori de reconquesta per part de les reivindicacions ciutadanes. Nombrosos col·lectius estan sent els protagonistes de l‟apropiació i posada en ús d‟aquests espais abandonats, l‟obertura dels quals no només potencia l'existència de places públiques, sinó la creació d‟espais de deliberació i reflexió ciutadana. Veritables laboratoris d‟assaig per revertir les tendències del models actuals i encaminar-los cap al procés de transformació ecològica de les ciutats. El present treball té com a objectiu investigar sobre aquests nous models de gestió de l‟espai urbà a través de l‟anàlisi de deu casos dins l‟àmbit peninsular.