El concepte "d'equipament" sorgeix en el moment en que es necessita designar d'una mateixa manera un seguit d'elements espaials que fins al moment estaven dispersos en la seva concepció i tractament: escoles, centres esportius, hospitals...cal la necessitat política del control social perquè n'aparegui un terme per a la seva designació. Aquesta necessitat d'equipar la col·lectivitat va unida al desenvolupament del "estat del benestar". L'estat del benestar arriba a Espanya amb la democràcia, així el concepte "necessitat" té un recorregut curt. Ho fa prou evident la mateixa designació terminològica. Així com a Anglaterra es disposa de dos termes per a indicar “necessitat”, need i necessity, (com a allò que es necessita i d'alló que es va mancat, respectivament), o en Italià bisogno i necesitá; és simptomàtic alhora que erroni disposar només d'un terme a casa nostra per indicar significats tant diferents. Aquestes desadequacions s'agreugen amb l'assentament de la democràcia, que ha portat a un relaxament en la prestació de serveis públics a Espanya, però sobretot a Catalunya. Es parteix de l'equívoc de que amb l'esforç realitzat als anys 70 per suplantar els dèficits deixats pel període dictatorial, s'han assolit uns nivells prou bons d'infraestructures socials que ara només cal mantenir. Resulta imprescindible analitzar l'escenari on es construeix l'equipament públic, per desmentir o –en cas contrari- demostrar, l'actual ruptura entre els serveis d'equipaments existents i les necessitats de la societat d'avui.