Els professors universitaris ens trobem avui en dia amb situacions a les aules que ens generen un profund desconcert, i que responen a alguns símptomes del que s’ha anomenat la secundarització de la universitat. Aquesta situació ha provocat alguns crits d’alarma motivada, entre d’altres coses, pels dèficits en la formació dels estudiants que ens arriben -fet que dificulta mantenir els estandards de qualitat i que preocupa per la tendència a la rebaixa en els nivells acadèmics-, així com per les mostres d’una infantilització dels estudiants universitaris i pels diferents llenguatges entre professor i alumne que generen dificultats comunicatives importants. Hi ha moltes mostres d’aquestes dificultats actuals, del que podríem anomenar el desconcert de la universitat davant el canvi en el perfil de l’alumnat, que dia a dia ens ocupa en les reunions de claustre, en les avaluacions de curs, etc. Sense ànim d’exhaustivitat, i amb la pretensió de fer el que podríem anomenar una crònica impressionista d’una alarma, voldria dedicar aquest article a destacar-ne alguns exemples.