Cap activitat o acció humana és possible sense una estreta relació entre aquesta i l’espai on es desenvolupa. Totes les accions humanes, conductes, relacions, etc. tenen lloc en un temps i en un espai. Això passa també amb l’activitat educativa: l’aprenentatge i l’ensenyament. De manera que l’espai, juntament amb el temps, constitueix un component bàsic de les nostres activitats, de les nostres vides i, en definitiva, del nostre desenvolupament cultural i social. Aquesta relació entre espai i aprenentatge acaba sent no només necessària sinó també complementària. És a dir: tal com les nostres accions condicionen el nostre entorn, també és l’entorn qui, sovint, condiciona les nostres activitats. Ja no ens serveixen els espais escolars tancats amb un entorn purament acadèmic on l’alumne és vist com un objecte que cal omplir de coneixements. Fa falta trencar el vell paradigma escolar composat per :“una aula- un professor- una classe magistral”. Els espais escolars no han d’adaptar-se únicament a activitats instructives d’aprenentatge, sinó que han d’estar adequades per a estimular les funcions cognitives , les funcions motrius i les funcions socials dels alumnes. Construir escoles adaptades al progrés no significa dotar-les d’instal·lacions informàtiques o tecnològiques, sinó d’ajustar-les a les diferents formes d’aprendre dels alumnes. L’espai educatiu és el fruit palpable del moviment relacional i del pla docent que s’hi dóna. Si les pràctiques d’aprenentatge avancen i les noves tecnologies s’incorporen als plans docents, perquè les escoles segueixen ancorades en el mateix disseny nascut fa més de 20 anys?.