No deixa d'ésser sorprenent que en 8 anys de vigència que porta la Llei 13/1990, de 9 de juliol, de l'acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge (=LANISRV) (DOGC, núm. 1319, de 18 de juliol), la doctrina científica d'aquest país no hagi parat esment en un precepte, tan ple de bones intencions com d'equívocs, com és l'art. 71 del text legal de referència. Diem això perquè precisament una de les coses que els juristes catalans estaven demanant impacientment era l'aclariment del tema de l'aplicació a Catalunya de l'art. 5412 del Codi civil (=Cc), ja que aquest últim era considerat un precepte totalment aliè al Dret català i a la Tradició Jurídica catalana. És conegut, que el Dret català s'inspira directament en les fonts romanes i també, que gairebé tothom està més o menys d'acord en què el supòsit referit a la constitució de servituds per signe aparent no fou recollit per aquestes3, com a conseqüència de la vigència del principi de llibertat de predis imperant en la regulació romana. Això no obstant, resulta una mica paradoxal que al mateix temps d'acomodar-s'hi la legislació de servituds en aquest aspecte concret als precedents romans, d'una banda, s'hagi trencat radicalment amb aquests, d'altra, amb la introducció de l'anomenada servitud de propietari, que possibilitarà l'existència d'un dret real d'aquest tipus entre dues finques pertanyents a un mateix dominus, provocant la derogació de la regla, fins a aquest moment intocable, nemini res sua servit4. Les dues grans novetats que ens interessen d'aquesta llei i sobre les quals girarà la present comunicació, ja han estat posades de manifest en aquestes breus paraules d'inici: 1.- L'establiment d'un article (art. 7 LANISRV) que evitarà que el precepte del Codi (art. 541 Cc) sigui aplicat a Catalunya, provocant la desaparició del supòsit de constitució de servituds per "destinació del pare de família", i 2.- La introducció de la servitud en cosa pròpia, també coneguda com a "servitud de propietari"