El propòsit d'aquest article és el de realitzar una lectura de l'obra de Marcel Duchamp posant-la en relació amb aquell pensament estètic que té com a principals exponents a F. Nietzsche i M. Heidegger i que s'integra en una reflexió més general al voltant dels fonaments de la cultura des d'un punt de vista eminentment lingüístic. Marcel Duchamp convertirà l'art en el mitjà idoni per a elaborar una crítica general de la significació centrant tots els seus esforços en aquell llindar on s'esdevé l'emergència de sentit. És aquí, en aquest lloc privilegiat que hi ha entre la pura possibilitat i la representació on s'ha de resoldre la paradoxa entre creativitat i estil; i és aquí on Marcel Duchamp situa el punt de partida de la consciència contemporània.