Les dúes primeres dkcades del segle XVII, delimitades per unes dates, 1599 i 1621 que amb implicacions precedents i conseqüents marquen les línies que fonamenten la definició d'aquest període, constitueixen un espai temporal clau per a l'estudi de la classe dirigent catalana, en el seu aspecte de crisi sbciopolítical, que s'intensificari al llarg dels vints anys subsegüents2. 1599 representa un episodi rellevant quant a l'expansió del nombre de membres del B r a ~M ilitar, veritable inflacció d'honors, arrande la Cort convocada per Felip 1113, la qual cosa podia semblar malentesament com a fruit de l'harmonia entre ambdós poders, i en canvi, a més de facilitar un intent de despolitització de la noblesa i del seu bastió institucional4, obre alhora un capítol més enllh en la tradicional complexa relació entre Principat i Monarquias, detonants ambdós que faran sortir a la superfície les dissensions i contradiccions del grup dirigent. Paral.lelament, l'any 1621 coneix una altra complaent concessió per aquest grup, amb l'apertura dels ckecs del Consell de Cent barceloni a l'estatus de noble6. Es tractava d'un reconeixement oficial del que realment existia a la base d'una klite, la qual mitjan~ant lligams de diversos tipus unificava en gran mesura ciutadans honrats, militars, i nobles fins aleshores fora del govern de la ciutat. Aquesta comunitat d'interessos gaudia de forga suficient ara, com per superar la controvkrsia que, arran del projecte, sortí d'entre alguns membres del Consell...