Des de feia alguns anys, a les reunions de les permanents de Duoda, rondava el desig de parlar de la performance. En els grups d'investigació s'havia fet evident que aquest llenguatge havia estat significatiu en la cultura de la llibertat femenina. Inclús abans de la seva articulació com a proposta artística i, especialment, en els anys de la dècada prodigiosa de la performance femenina, els 70, confluint de vegades amb l'eclosió dels grups d'autoconsciència feminista. Últimament, la intuïció ens portava a preguntarnos de què parla la llibertat de les dones en aquesta renovada popularitat de l'art d'acció entre les artistes d'avui en dia i també entre les activistes. Finalment, en una de les reunions de la permanent, María-Milagros Rivera ens va emplaçar a dedicar-li un seminari, oferint-nos, poc després, un breu text que ens orientava a fer el tall de la diferència en l'estudi d'aquesta pràctica.