El poli(àcid làctic) o PLA, és un polièster termoplàstic alifàtic que ha experimentat un fort creixement de mercat durant la última dècada. L’especial interès sobre aquest polímer és per les seves bones propietats mecàniques, la seva naturalesa biològica i la capacitat de ser biodegradable. Malgrat tot, la baixa resistència tèrmica i un punt baix de fusió són algunes de les principals deficiències del PLA que han limitat el seu ús en algunes aplicacions. L’àcid làctic com a monòmer del PLA té dos estereoisòmers (L i D) i la seva mescla pot portar a la formació d’un estereocomplex, el qual presenta una estructura cristal·lina diferent dels homopolímers originaris. Aquesta nova forma té un punt de fusió 50ºC major que les formes cristal·lines L-PLA i D-PLA, atribuint-li d’aquesta manera un especial interès en termes de resistència tèrmica. L’objectiu principal d’aquest treball és obtenir un estereocomplex de PLA d’alt pes molecular per precipitació en dissolució a partir de mesclar L-PLA i D-PLA amb dioxà i realitzar el procediment a diferents temperatures sense observar separació de fase cristal·lina. La hipòtesi de partida es construeix sobre la idea que a l’augmentar la temperatura, la mobilitat de les cadenes polimèriques augmenta i això permet obtenir cristalls d’estereocomplex d’una puresa superior. Tant la forma L com D del PLA utilitzades a l’experiment són d’alt pes molecular (145 i 120 kg·mol-1, respectivament). Inicialment es van mesclar les dues formes prèviament dissoltes en dioxà a la concentració de 10 g/dL i a la proporció 1:1 a diferents temperatures (25, 40, 60 i 80ºC) durant vint-i-un dies. Diàriament es va prendre una alíquota de 2 mL de cada temperatura i es va centrifugar durant una hora per separar la fase insoluble, en la qual es suposava que hi hauria l’estereocomplex format, per poder caracteritzar-la. L’estructura química s’ha avaluat per espectroscòpia IR, s’ha seguit l’evolució de la terbolesa del sistema amb un colorímetre i finalment s’ha estudiat la formació d’estereocomplex per calorimetria diferencial d’escombrat (DSC) i per la realització d’un Vicat-B. També s’han realitzat fotografies amb un microscopi electrònic de rastreig (SEM) per estudiar una possible tendència morfològica de les partícules de la fase insoluble. Els resultats obtinguts mostren que la mescla esdevé més tèrbola augmentant la temperatura de síntesi però retarda l’aparició de precipitat. Això pot indicar que la formació d’estereocomplex és més favorable a altes temperatures però passa per un període d’inducció que limita la formació de precipitat. Per altra banda, s’ha observat que a l’augmentar la temperatura de mescla, els cristalls són més homogenis i d’una qualitat superior.