Transformació d'una bòbila en desús i la seva pedrera en un parc metropolità i espai de tractament d'aïgues residuals a Bellaterra. Problemàtiques d'un paisatge post-industrial: El projecte afronta el repte de transformar una antiga bòbila d'argila abandonada i les naus associades a l’extracció i producció de materials ceràmics. L'activitat industrial al cinturó de l'àrea metropolitana de Barcelona genera l'aparició d'espais que destrueixen la relació amb el paisatge i la matriu biològica. La pedrera ha provocat una ferida irreversible en el terreny, quasi impossible de reparar per si sola. L'objectiu del projecte és la re-naturalització d'aquest espai i la recuperació del paisatge a l’ecosistema i als usuaris. L'estratègia busca diferenciar-se de la dinàmica habitual de convertir les velles pedreres en abocadors. En lloc d'això, omplim el gran forat amb aigua. Tot aprofitant el caràcter impermeable del terreny argilós, s'evita l'ús de làmines impermeabilitzants i es garanteix la capacitat de retenció de l'aigua de forma natural. S'utilitzen les aigües residuals dels barris circumdants de Bellaterra per a omplir l'embassament. Tot incorporant el cicle de l'aigua al projecte, les terrasses i aiguamolls de fito depuració configuren de nou el paisatge. Es torna necessari reformular la captació de pluvials a Bellaterra per a reconduir l'aigua. D'aquesta forma es millora de forma paral·lela l'espai públic d'aquesta ciutat-jardí. La re-naturalització d'aquest espai ve acompanyada per un desmantellament parcial de les naus industrials i una perforació de la solera de formigó existent, fent-la permeable. L'aigua de pluja ara s’aprofita, entra a l’aqüífer i la vegetació autòctona pot tornar a créixer de forma espontània. Les runes del passat industrial romanen com a vestigis arquitectònics que ens recorden l’evolució programàtica del lloc. Aquestes bigues donen escala a la gran magnitud del parc i aporten dramatisme paisatgístic. Finalment, el grau d'intervenció arquitectònica es pretén mínim, amb la inclusió puntual d'escales, baranes i rampes tan sols quan són necessàries. Es genera un paisatge on predominen els aiguamolls i les comportes de guillotina agràries, amb el taló de fons de les grans estructures de formigó cobertes de vegetació. El nou enclavament es configura com un biòtop aquàtic dins el corredor verd on se situa. Les aus migratòries se senten atretes pel nou llac i regeneren la biodiversitat perduda. L’espai queda així re-naturalitzat i integrat de nou a la matriu biològica gràcies al reclam de l’aigua. ABSTRACT IN ENGLISH: Converting an old quarry to a natural water-cleaning lake and wetland. Problems of the Post-Industrial Landscape. The project deals with the aim to transform an old clay quarry, and the industrial buildings associated to it. The huge scar produced on the landscape a profound damage on the biological frame, making it almost impossible to recover. The main goal is the naturalization of the environment. The concept is to fill the big hole with water. clay is completely waterproof, so retention of water is granted. The source of water is the sub-urban neighborhoods surrounding. By adding a series of water-cleaning ponds based on phytodepuration the dirty waters of that urban fabric are cleaned. To do so, a Little intervention is mandatory to collect the water, so the public space of those areas are benefited by a better planning of the space. Dismantling the built structures, drilling the big concrete slab to make it permeable sets base for the autochthonous vegetation to take over the buildings. The ruins of the industrial past are the substrate for the new park. The intervention degree is very Little. The guillotine stopcocks, a few concrete ramps and stairways and a small maintenance building are the only new manmade structures.