L'article vol afrontar l'aparent tensió entre el subjectivisme i l'objectivisme en el discurs ètic mostrant que, en realitat, cal reconduir aquestes expressions als termes de subjectivitat i subjectivització d'una banda, i d'objectivitat i objectivització de l'altra, per tal de fer veure que s'hi expressa la doble i irresoluble focalitat de la reflexió ètica. L'ètica és subjectiva i subjectivitzadora perquè només es dóna quan hi ha algú, un subjecte, que, assumint i exercint la seva intel·ligència i la seva llibertat, s'autorrealitza en la seva actuació. Alhora, l'ètica és objectiva i objectivitzadora perquè expressa la responsabilitat del subjecte humà davant del seu comportament que, un cop actuat, s'escapa ja de l'àmbit de la seva estricta possessió per passar a l'àmbit de la incidència efectiva sobre el món, incidència de la qual aquest subjecte és l'autor cridat a donar-ne raó. Així, l'ètica esdevé, alhora, un elogi de la subjectivitat i una crida a l'objectivitat.