En sortir de la biblioteca, el crític estranger va anar a l'estany i hi va llançar còdols, per fer-los rebotar. No hi havia ningú amb qui parlar de dèus antics ni de noves divinitats i va recordar els sopars amb uns escriptors, els cafès amb una poeta i les argúcies d'algun acadèmic. Amb tot, no va mirar-se a l'aigua, sinó que va ordenar les seves obsessions com si fossin el producte d'una nova conversa. I potser ho són.