Este artículo, mediante el método de la Contabilidad Generacional, examina la viabilidad a largo plazo y los efectos sobre la redistribución intergeneracional de la renta del sistema de pensiones español. Dado la enorme deuda acumulada, que se traslada a las generaciones futuras, se explora la posibilidad de introducir políticas de reforma por el lado de los ingresos que pretenden mitigar la fuerte dependencia demográfica de las finanzas de la Seguridad Social. El principal resultado obtenido es que la gravedad de la crisis demográfica hace que estos tipos de medidas estudiadas sean claramente insuficientes para restaurar el equilibrio intergeneracional.

Aquest article, mitjançant el mètode de la Comptabilitat Generacional, examina la viabilitat a llarg termini i els efectes sobre la redistribució intergeneracional de la renda del sistema de pensions espanyol. Donat l'enorme deute acumulat, que es trasllada a les generacions futures, s'explora la possibilitat d'introduir polítiques de reforma pel cantó dels ingressos que pretenen mitigar la forta dependència demogràfica de les finances de la Seguretat Social. El principal resultat obtingut és que la gravetat de la crisi demogràfica fa que aquests tipus de mesures estudiades siguin clarament insuficients per a restaurar l'equilibri intergeneracional.

This paper examines, using the Generational Accounting method, the long run viability and the intergenerational income redistribution effects of the Spanish public pension system. Given the huge intertemporal debt accumulated by the current pension system, which is allocated entirely to generations not yet born, we explore the impact of alternative revenue policy reforms as a way to mitigate the strong demographic dependency of Social Security financing resources. Our findings indicate that, due to a rapid demographic ageing, these type of reform measures are not clearly enough to restore the intergenerational balance.