En aquest treball s’exposen l’evolució històrica i els trets bàsics de la regulació espanyola del dret d’accés a la informació pública vigent, així com l’abast real que aquest dret presenta en la seva aplicació pràctica, prenent com a exemple la doctrina establerta en els seus dos primers anys de funcionament per la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP), l’autoritat independent que vetlla pel compliment del dret d’accés a Catalunya. Es podrà constatar com s’ha produït, a Espanya, en els últims anys, un autèntic canvi de paradigma en aquesta matèria, i s’ha passat d’un dret purament nominal i d’escassa aplicació pràctica a un dret d’accés vigorós, efectiu i dotat d’un enorme potencial de futur, tant o més ampli que el reconegut per altres ordenaments que abans es contemplaven amb enveja. Es comprovarà també com l’actual força expansiva del dret general d’accés està repercutint en institucions sorgides molt abans, i d’una naturalesa suposadament diferent, com el tradicional dret d’accés dels interessats a l’expedient. I com la seva actual configuració legal comporta, paradoxalment, que tingui un abast més ampli del que li correspondria si se li reconegués la naturalesa de dret fonamental, en els termes establerts pel Tribunal Europeu de Drets Humans.

En el presente trabajo se exponen la evolución histórica y los rasgos básicos de la vigente regulación española del derecho de acceso a la información pública, así como el alcance real que dicho derecho presenta en su aplicación práctica, poniendo como ejemplo la doctrina establecida en sus dos primeros años de funcionamiento por la Comisión de Garantía del Derecho de Acceso a la Información Pública (GAIP), la autoridad independiente que vela por el cumplimiento del derecho de acceso en Cataluña. Podrá constatarse cómo se ha producido, en España, en los últimos años, un auténtico cambio de paradigma en esta materia, pasándose de un derecho puramente nominal y de escasa aplicación práctica a un derecho de acceso vigoroso, efectivo y dotado de un enorme potencial de futuro, tan o más amplio que el reconocido por otros ordenamientos que antes se contemplaban con envidia. Se comprobará también cómo la actual fuerza expansiva del derecho general de acceso está repercutiendo en instituciones surgidas mucho antes en el tiempo, y de una naturaleza supuestamente distinta, como el tradicional derecho de acceso de los interesados al expediente. Y cómo su actual configuración legal comporta, paradójicamente, que posea un alcance mayor del que le correspondería si se le reconociera la naturaleza de derecho fundamental, en los términos establecidos por el Tribunal Europeo de Derechos Humanos.

This paper describes the historical development and basic characteristics of current Spanish legislation on the right of access to public information and the true scope of this right in its practical application. It uses the example of the legal principle established during its first two years of operation by the Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (Committee for Guaranteeing the Right of Access to Public Information, GAIP), the independent authority that oversees compliance with the right of access in Catalonia. In recent years, one can see in Spain how there has been a real paradigm shift on this matter from a purely nominal law with little practical application to a thorough and effective right of access with enormous future potential, equal to or broader than that recognised in other laws that were previously viewed with envy. It will also be seen how the current blast wave from the general right of access is affecting institutions dating from much earlier, with a supposedly different nature, such as the traditional right of access of interested parties to their files. And, how its current legal configuration paradoxically gives it much greater scope than if it were to be recognised as a fundamental right under the terms established by the European Court of Human Rights.