It is widely accepted that the phonetic realization of intonation contours over short utterances triggers a gestural reorganization of the tones involved. According to the way intonation contours are realized in these sequences, Grønnum (1991) and Ladd (1996) have observed two strategies, compression (or complete realization of the melodic form) and truncation (or elision of the initial/final part of the contour). This article describes the so-called «neutral» contours in Central Catalan (specifically, declarative, interrogative and imperative sentence-types) and examines the process of temporal realization of these tunes over short utterances (monosyllabic phrases and utterances containing just one stressed syllable). Catalan is a strongly compressing language, a tendency shown by all tunes except for the interrogative one. The article shows how the apparent cases of «gestural reorganization» can be explained by a left-to-right association of the pitch accents involved in the phonological tune with the metrically strong positions available in the sentence. Thus, each contour adopts two different shapes according to the number of tonic syllables it contains. Pierrehumbert’s model of tonal representation can therefore obtain in a straightforward way the resulting contours, showing its superiority over other representational models.

Com és sabut, la realització dels contorns entonatius en seqüències curtes (o contextos de xoc accentual) desencadenen tota mena de processos de reorganització gestual per tal d’«adaptar» la corba melòdica a la manca d’espai. En aquest sentit, els treballs de Grønnum (1991) i de Ladd (1996) constaten l’existència de dues estratègies d’adaptació d’una estructura tonal complexa a monosíl·labs: la compressió (o realització completa de la forma subjacent del contorn) i el truncament (o elisió de la primera o l’última part d’aquest). Aquest article se centra en la descripció dels contorns entonatius anomenats «neutres» del català central (declaratiu, interrogatiu, imperatiu i exhortatiu) i examina en detall els processos d’adaptació temporal d’aquests patrons a enunciats amb poc material segmental (seqüències monosil·làbiques i seqüències que contenen només una síl·laba accentuada). El català presenta una tendència molt marcada al manteniment de la forma global del contorn, tendència que es manifesta en tots els contorns examinats llevat de la interrogació absoluta. L’article demostra com els casos aparents de «reorganització gestual» s’expliquen fàcilment mitjançant un procediment d’associació d’esquerra a dreta de les unitats tonals amb les posicions mètriques disponibles de l’enunciat. Aquest adopta una o altra forma fonètica segons el nombre de síl·labes fortes que conté. Així, en comparació amb d’altres models de representació als quals els cal postular la coexistència de dues formes entonatives, el model autosegmental (Pierrehumbert 1980) permet derivar de forma directa els patrons resultants en seqüències curtes.