This text addresses the relationship between image, narrative and archive in a selection of works by the British artist Tacita Dean (1965), focusing on those of her pieces that can be more easily related to the literature of the German writer W.G. Sebald (1944-2001). In these works, the artist explores issues such as the construction of individual and collective memory, the use of found images versus newly created images, the relationship between documentary reality and creative fiction, and the importance of the material medium in the creation of an artwork. Likewise, she questions modernist praise of the grid as a formal element that cancels out any narrative notion, and suggests a new relationship between narrative texts and visual images from an original and fruitful point of view. This relationship can also be found in the work of the German writer, whose literature has been a constant and rewarding point of reference for Dean. The article analyses these issues to conclude that they can both be considered archival artists, one of the most productive trends in the artistic contemporary practices of the last two decades, and that their works make an important contribution to the resignification of images in an era of visual saturation and banality

El tema que es tracta en aquest article és la relació entre imatge, narració i arxiu en una selecció d’obres de l’artista britànica Tacita Dean (1965), concretament aquells treballs seus que més clarament podem vincular amb els textos de l’escriptor alemany W.G. Sebald (1944-2001). En aquestes obres l’artista explora temes com el de la construcció de la memòria individual i col·lectiva, l’ús de les imatges trobades versus les imatges creades, la relació entre realitat documental i ficció creativa o la importància de la tècnica i el material en la creació de l’obra. Així mateix, qüestiona la defensa modernista de la quadrícula com un element formal que anul·la tota noció de narrativitat, i proposa una nova relació entre discurs textual i imatge visual que resulta original i productiva. Aquesta relació també s’intueix en l’obra de l’escriptor alemany, amb la literatura del qual el treball de Dean ha mantingut al llarg del temps un diàleg constant i enriquidor. L’article revisa aquestes temes per concloure que tots dos poden ser considerats artistes de l’arxiu, una de les línies de treball més fructíferes dins les pràctiques contemporànies de les dues darreres dècades, i que el seus treballs respectius han fet una contribució important a la resignificació de les imatges en una era de saturació i banalitat visual