En aquest article parlaré del 15M, però no em centraré pas en les qüestions que planteja el moviment relatives a la seva naturalesa. El que vull fer és parlar de les emocions del 15M. I és que, com tothom sap, allò que sembla que el caracteritza més bé és justament una emoció: la indignació. Efectivament, el 15M és una tempesta —alguns diran que quatre gotes i prou— que es congria a base d’indignats, és la resposta espontània de milers de ciutadans a la crida a la indignació del nonagenari Stéphane Hessel. Això és, si més no, el que es proclama. Però, és realment així? És cert que en el 15M trobem primer de tot indignació? Només indignació? Què volem dir, amb indignació? No és gens obvi ni què volem dir exactament amb la paraula, ni que vulgui dir només una cosa. El concepte és ambigu. Però no solament això. El concepte també és vague, en el sentit que fàcilment pot passar que diverses persones discrepin sobre quines coses o estats de coses cauen sota el terme en qüestió, fins i tot quan no hi ha dubte sobre què significa