|
Notes:
|
El curso superior de sintaxis española (1961), de Samuel Gili Gaya, és un diàfan exemple de la riquesa cultural que es generà a partir de la renovació científica que promogué el Centro de Estudios Históricos (1909). L'obra de Gili Gaya és deutora d'aquesta renovació, i així ho demostra la perspectiva amb què aquest autor estudià alguns aspectes de la llengua, com la definició d'oració, la concordança, els connectors, etc. El seu enfocament transversal i no subjecte a les limitacions de cap doctrina científica li permeté aportar una descripció de la llengua real. Aquest mateix objectiu ofereix, ja d'entrada, una novetat. A més a més, el mateix autor afirmà que la seva obra persegueix objectius didàctics. Tot això explica que, de vegades, tingui en compte factors tan poc considerats en aquell moment a Espanya com el context comunicatiu, els papers de l'emissor i el receptor, la intenció comunicativa, les varietats diastràtiques i diatòpiques, etc. Aquest article pretén demostrar a partir de les fonts implícites i explícites i de la base epistemològica d'aquesta obra que es tracta d'una de les aportacions gramaticals espanyoles del segle XX més innovadores considerant el context històric i cultural en el qual es publicà. |
