En el món actual existeix una dependència excessiva dels polímers d’origen fòssil per el
seu ús en tota mena de productes d’ús quotidià. El fet de provenir de recursos no
renovables està conduint a l’esgotament de les seves fonts. A més, el seu ús, amb una
vida útil generalment molt curta, porta a l’acumulació de residus no biodegradables i tòxics.
Així doncs, cada cop més, és fa més imperant la necessitat de la substitució d’aquests
plàstics per altres que provinguin de fonts renovables no contaminants i que a més la seva
capacitat de degradació no suposi la seva acumulació al medi. Aquest projecte es basa en
l’estudi de l’àcid polilàctic, (PLA), un polímer que té el seu origen en la polimerització de
l’àcid làctic i que a la vegada prové de fonts naturals. Com a material sostenible, el PLA és
un candidat especialment interessant per a ser el substitut dels plàstics tradicionals.
L’estudi que s’ha dut a terme pretén avaluar la biodegradabilitat de compostos de PLA. Per
a això s’han realitzat dos tipus d’assajos: estudi de la biodegradabilitat in vitro al laboratori
recreant condicions reals i estudi de la biodegradabilitat en sòls. Els assajos de degradació
in vitro són una ampliació d’un projecte anterior en el qual es va estudiar la biodegradació
del PLA en un medi normalitzat inoculat amb el bacteri Bacillus licheniformis. A més de la
constatació dels resultats previs obtinguts, s’han realitzat assajos de biodegradació amb
dos tipus de bactèries termòfiles, Geobacillus stearothermophilus i Thermus thermophilus,
per tal d’accelerar el procés. Per altra banda, el treball de camp ha estudiat la
biodegradació del PLA en dos sòls reals diferents.
En els assajos realitzats in vitro se n’ha determinat el grau de biodegradació estudiant-ne el
creixement bacterià a partir de les emissions de diòxid de carboni generades, el carboni
orgànic total en dissolució (TOC) i la densitat òptica. La cromatografia de permeació en gel
(GPC) ha estat usada per determinar l’evolució del pesos moleculars, tant de les mostres
estudiades al laboratori com de les enterrades en sòls.
Tant en els assajos in vitro com en els realitzats en sòls reals s’ha arribat a la conclusió que
la temperatura és el principal factor que determina la velocitat degradació del PLA. En els
assajos de laboratori a 30ºC únicament s’arriba a valors de degradació del 12% en 30 dies
d’assaig, mentre que en els assajos realitzats a més de 60ºC s’assoleixen graus de
degradació de més del 98% en el mateix temps. Únicament en els primers dies d’assaig
(no més enllà dels 4 dies a 70ºC) és quan s’observa una discreta influència de la presència
bacteriana en la degradació. En l’estudi de degradació en sòls reals s’ha observat un
increment del grau de degradació entre el 4 i el 12% quan els diferents tipus de PLA han
estat exposats a un sòl assolellat. |