En el cas més comú i prototípic, és el material verbal no parentètic (entenent per tal els segments no tancats entre parèntesis o entre guions) el que serveix de base per interpretar el material verbal parentètic (tancat entre parèntesis o entre guions). Tanmateix, en textos de registre informal (encara que no només en textos d’aquesta mena) es constata sovint que per interpretar el material no parentètic cal recórrer a material parentètic, invertint d’aquesta manera la jerarquia textual canònica, en la qual el material parentètic expressa un contingut no nuclear o en segon pla (respecte del contingut, nuclear o en primer pla, que expressa el material no parentètic). El marc teòric de la presentació el conformen (1) la distinció pragmàtica entre primer discurs i segon discurs (C. Figueras, 2001), (2) la distinció semàntica entre primer pla i segon pla (B. Combettes, 1992) i (3) la idea que el material parentètic no pot servir d'antecedent d'anàfores externes i elements anàlegs (G. Nunberg, 1990).