L'article indaga en la relació de la persona amb el forat, a través de situacions literals i d'altres de metafòriques. Per una banda, es fa èmfasi al cos reclòs i que es troba suspès en un interval temporal, com va ser el cas de l'accident a la mina de San José (Xile) o en obres d'artistes com ara J. Wall, G. Schneider o R. Ondák. D'aquesta manera, s'evoquen sensacions antagòniques que ens acosten a vivències d'espera i/o de càstig, explicatives d'un cos reclòs o en un forat. La literatura, el cinema i l'art tracten aquests fets des de múltiples vessants, que esdevenen al·legories existencials sobre la persona. Per altra banda, l'acte de cavar pren protagonisme com a emblema del treball, però també de l'absurd. Recordant l'ambivalència que pot suggerir la persona fent un forat, es fa una deriva a través d'obres d'artistes de diferents generacions i contextos, com per exemple C. Burden, M. Heizer, F. Miralles, Gelitin, S. Sierra, F. Alÿs, M. Salum, X. Ristol o N. Güell. Un seguit d'obres clarament performàtiques o de caràcter conceptual, en què el fet de cavar, perforar, enterrar o desenterrar esdevenen pràctiques comunes, alhora que s'evidencien la diversitat de significats i intencions.