Aquest TFG té com objectiu analitzar la problemàtica plantejada per la dificultat d’accés a l’habitatge, tot examinant algunes iniciatives socials i públiques recents que busquen la superació d’aquella dificultat. Per a fer aquest examen del tema, s’ha comptat amb els instruments analítics proporcionats per la formació rebuda durant els estudis de Grau i, en especial, els corresponents a les matèries d’estadística, economia, tecnologies del medi ambient i projecte II. És sabut que el problema de l’accés a l’habitatge afecta a una gran part de la població dels països avançats, especialment a la gent jove i en particular en les grans aglomeracions urbanes. Aquest problema s’ha anat agreujant en èpoques recents com a resultat de la greu crisis econòmica de 2008 i les seves conseqüències socials, tan directes com indirectes. Com a resposta al problema, s’han dissenyat models alternatius al règim de propietat privada de l’habitatge que predomina en els països capitalistes. Entre aquests models alternatius inspirats per criteris d’economia social i col·laborativa, comptem amb l’experiència dels Andels a Dinamarca. Per la seva part, alguns governs municipals com el de Barcelona han intentat promoure la posta en marxa d’iniciatives socials en aquesta matèria, basades en la cessió del dret d’ús. Aquest TFG s’ha proposat d’examinar les característiques del model danès ja esmentat, per una part i les característiques dels projectes presentats en un concurs convocat per l’Ajuntament de Barcelona com a forma d’estimular iniciatives en aquesta matèria. Es conclouen els avantatges comparatius que presenten les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús des d’una perspectiva econòmica, mediambiental i social respecte els models de propietat i lloguer. Aquest treball pretén respondre a les preguntes, són les cooperatives de cessió d’ús un model que facilita adquirir un habitatge? Són aquestes econòmicament rentables pels seus residents? Quines externalitats positives socials i mediambientals existeixen en aquests tipus de projectes? Tot i que pot ser prematur valorar projectes que encara no s’han posat en marxa, ha semblat interessant estudiar aquestes poques iniciatives que pretenen resoldre un mateix problema social. En termes sintètics, es pot afirmar que les propostes de Barcelona sense el marc fiscal danès es veuen limitades a rendes mitjanes-altes i no poden ser catalogades com a vivenda social però presenten externalitats que les fan mereixedores d’un interès especial. En tot cas, l’interès d’aquests models rau en neutralitzar l’habitatge usat com a mercaderia, per tant, en objecte d’especulació, facilitant el seu accés a persones socies que poden contribuir econòmicament amb una quota mensual o periòdica a la seva amortització i manteniment. Al mateix temps, aquest tipus d’iniciativa comunitària estimula l’associacionisme i amb ell l’esperit de cooperació que pot traslladar-se a altres relacions socials. Des d’un punt de vista ambiental, pot reduir els costos i l’impacte negatiu sobre els recursos disponibles. Finalment, des de la perspectiva de la innovació, fomenta l’aplicació de tecnologies que l’enginyeria va posant en marxa en matèria de construcció i equipament de la llar i que el sector comercial és reticent a utilitzar perquè no tenen rendiment econòmic directe. Per arribar a conclusions més definitives, crec que seria necessari examinar més endavant els resultats de les experiències de Barcelona per tal de confirmar si els resultats s’han produït efectivament i si el seu impacte sobre el conjunt ha estat més o menys beneficiós.