Aquest article presenta sumàriament els primers resultats d'una recerca en curs que té com a objectiu estudiar l'evolució de les estratègies lingüístiques i discursives utilitzades per a la referència als participants en el Parlament de Catalunya en el perí-ode 1932-38 (durant la Segona República Espanyola) i en el període que va des de la recuperació de les institucions democràtiques catalanes, el 1980, fins al 2013. L'anàlisi combina els mètodes qualitatius amb els quantitatius i mostra diverses tendències en l'evolució de l'ús de les diferents formes i estratègies. La incorporació dels marcs par-ticipatius de Goffman (1981) a l'anàlisi proporciona un conjunt de dades que, un cop descrites i interpretades, permeten respondre d'una manera més precisa als interrogants plantejats que si només s'haguessin analitzat les formes díctiques de persona i els trac-taments honorífics. I això és rellevant, no només per als debats parlamentaris, sinó per a qualsevol esdeveniment comunicatiu en què adoptin el rol d'enunciadors més de dos participants.