Atès que la correcció de l'enriquiment injustificat és un principi transversal o que impera en tots els sectors del dret privat català, aquest estudi (i la proposta annexa de regulació normativa) opta per una formulació general i abstracta tant del supòsit de fet com de la seva conseqüència jurídica. El supòsit de fet de l'enriquiment injustificat és un desequilibri entre dos patrimonis derivat d'un desplaçament de béns o valors que, tot i ser lícit, està mancat d'un fonament o una raó jurídica que legitimi el titular del patrimoni beneficiat a retenir allò rebut. La paradoxa que suposadament representa un desplaçament patrimonial que és alhora lícit i infundat es fa més comprensible pensant en la possibilitat de l'atribució patrimonial abstracta de la propietat, que, lluny de ser exclusiva del dret germànic, és, dins d'uns certs límits, també admissible en el nostre sistema patrimonial (art. 1277 del Codi civil [CC] espanyol i art. 531-1 del Codi civil de Catalunya [CCCat] en relació amb l'art. 1901 CC). En definitiva, malgrat ser conforme al dret objectiu, l'atribució patrimonial ja efectuada és injustificada per raons derivades de la particular relació intersubjectiva entre el titular del patrimoni transmissor i el titular del patrimoni enriquit, incloent-hi la frustració d'un objectiu individual o d'alguna expectativa de qui, amb el seu acte o la seva conducta, ha generat l'enriquiment. La conseqüència jurídica de l'enriquiment injustificat és l'obligació, i la recíproca pretensió del titular del patrimoni empobrit, de corregir el desplaçament ja verificat mitjançant la restitució del mateix objecte atribuït o, si escau, mitjançant el pagament de l'equivalent econòmic, que és la conseqüència escaient quan la restitució ja no és possible i també quan l'increment del patrimoni beneficiat ha consistit en una disminució del seu passiu, en la prestació d'una activitat o servei a favor del seu titular o en l'ús d'una cosa aliena. L'import de la restitució o del seu equivalent econòmic és el valor de l'enriquiment o increment patrimonial, i no el del correlatiu empobriment del creditor. Això es deu al fet que no es tracta de sancionar una conducta ni de reparar un dany, sinó de restaurar l'equilibri entre dos patrimonis mitjançant una transferència de valors de signe invers al desplaçament o a l'atribució que ja s'ha efectuat. Per aquesta mateixa raó i d'acord amb la jurisprudència, ens inclinem per la compatibilitat entre la pretensió de correcció de l'enriquiment i la derivada de la responsabilitat civil extracontractual, que obeeix a un divers fonament jurídic: la culpa o el comportament il·lícit del legitimat passiu. Sí que hi ha, en canvi, incompatibilitat i, per tant, impossible acumulació o elecció de remei entre la genèrica pretensió de correcció de l'enriquiment injustificat regulada en aquesta proposta i les accions que, en matèria d'institucions específiques, persegueixen idèntica finalitat. En aquests casos, caldrà recórrer a la pretensió específica, sense que sigui possible obviar els seus requisits temporals o procedimentals emparant-se en les regles generals de l'enriquiment injustificat del futur llibre sisè del Codi civil de Catalunya.