Aquest treball es proposa d'analitzar l'actuació de Maria Sevilla al Poetry Africa 2020. Per fer-ho, es considera la proposta de Sevilla com un dispositiu poètic (Christopher Hanna 2010: 10) que busca activar, en un context determinat, la interacció amb un públic potencial. La primera part del treball és una contextualització de l'obra de Sevilla i la segona part és l'anàlisi del dispositiu poètic. El treball resol que el dispositiu de Sevilla genera una experiència estètica liminar (Erika Fischer-Lichte 2011: 347-357; 2014: 29-30) a l'espectador a través de la corporalitat (de la performer i dels elements en escena), la veu poètica i el discurs (el xoc entre el jo poètic i les accions del cos fenomènic), i amb la triple mediació de la gravació i muntatge audiovisuals, la maquinària que distorsiona la veu de l'artista, i l'espectador, receptor últim del dispositiu. Tota aquesta experiència provoca una desestabilització de la percepció de l'espectador i del concepte tradicional de recital i, al mateix temps, activa interaccions noves amb l'espectador.

Este trabajo se propone analizar la actuación de Maria Sevilla en el Poetry Africa 2020. Para conseguirlo, se considera la propuesta de Sevilla como un dispositivo poético (Christopher Hanna 2010: 10) que busca activar, en un contexto determinado, la interacción con un público potencial. La primera parte del trabajo es una contextualización de la obra de Sevilla y la segunda parte es el análisis del dispositivo poético. El trabajo resuelve que el dispositivo de Sevilla genera una experiencia estética liminar (Erika Fischer-Lichte 2011: 347; 2014: 29-30) al espectador a través de la corporalidad (de la performer y de los elementos en escena), la voz poética y el discurso (el choque entre el yo poético y las acciones del cuerpo fenoménico), y la triple mediación de la grabación y el montaje audiovisuales, la maquinaria que distorsiona la voz de la artista, y el espectador, receptor último del dispositivo. Toda esta experiencia provoca una desestabilización de la percepción del espectador y del concepto tradicional de recital y, a su vez, activa interacciones nuevas con el espectador.

This thesis analyses the performance of Maria Sevilla at the Poetry Africa 2020 festival. To do so, we consider Sevilla's proposal as a poetic device (Christopher Hanna 2010: 10) that seeks to activate, in a given context, an interaction with a potential public. The first part of the thesis consists of a contextualization of Sevilla's work, and the second part is the analysis of the poetic device. This thesis proposes that Sevilla's poetic device generates a liminal aesthetic experience (Erika Fischer-Lichte 2011: 347-357; 2014: 29-30) to the spectator. This is achieved through the corporality of the performer and the different elements on stage, the poetic voice and discourse (the clash between the poetic self and the actions of the phenomenal body), and the triple mediation of the audiovisual recording and editing, the machine that distorts the artist's voice, and the spectator, final recipient of the poetic device. This whole experience causes a destabilization of the spectator's perception, transforms the traditional concept of a poetic recital and, at the same time, activates new interactions with the spectator.