És una realitat innegable que l'exposició a traumes interpersonals durant la infància constitueix un problema imperant, tant a nivell nacional com mundial. Tot i això, molts d'aquests abusos són negats i silenciats, especialment quan el perpetrador d'aquests traumes no només es troba dins de l’àmbit familiar, sinó que és la principal figura d'aferrament del menor. Els infants davant aquest tipus de situacions desenvoluparan un estil d'aferrament desorganitzat, en què predominarà l'ambivalència entre la por i l'amor cap a l'abusador, cosa que generarà grans alteracions en les diferents àrees del desenvolupament, podent arribar fins a utilitzar la dissociació crònica com a mecanisme d’afrontament. Aquesta situació es combina amb l'escassetat actual de recursos destinats a establir una directriu de prevenció, avaluació i intervenció per a aquest tipus de casos, minimitzant així l'angoixa de les víctimes i impedint que rebin l'ajuda que tant necessiten. Per aquest motiu aquest treball pretén tractar el trauma complex i la dissociació des de la perspectiva de l'aferrament en la infància, posant èmfasi en l'ampli ventall de disfuncions que es donen en els menors que pateixen abusos de forma repetida des de les primeres etapes de la vida i intentant remarcar la necessitat de tractar aquest tipus de casos de manera adequada.

Es una realidad innegable que la exposición a traumas interpersonales durante la infancia constituye un problema imperante, tanto a nivel nacional como mundial. Sin embargo, muchos de estos abusos son negados y silenciados, especialmente cuando el perpetrador de dichos traumas no solo se encuentra dentro del seno familiar, sino que es la principal figura de apego del menor. Los infantes ante este tipo de situaciones desarrollarán un estilo de apego desorganizado, en el que predominará la ambivalencia entre el miedo y el amor hacia el abusador, lo que generará grandes alteraciones en las distintas áreas del desarrollo, pudiendo llegar a utilizar la disociación crónica como mecanismo de afrontamiento. Esta situación se combina con la actual escasez de recursos destinados a establecer una directriz de prevención, evaluación e intervención para este tipo de casos, minimizando así la angustia de las víctimas e impidiendo que reciban la ayuda que tanto necesitan. Por este motivo el presente trabajo pretende tratar el trauma complejo y la disociación desde la perspectiva del apego en la infancia, haciendo hincapié en el amplio abanico de disfunciones que se dan en los menores que padecen abusos de forma repetida desde las primeras etapas de la vida e intentando enfatizar la necesidad de tratar este tipo de casos de forma adecuada.

It is an undeniable reality that exposure to interpersonal trauma in childhood is a pervasive problem, both nationally and globally. However, many of these abuses are denied and silenced, especially when the perpetrator of these traumas is not only within the family but is also the child's primary attachment figure. Children in such situations will develop a disorganised attachment style, in which ambivalence between fear and love towards the abuser will predominate, which will generate major alterations in the different areas of development and may even lead to using chronic dissociation as a coping mechanism. This situation is combined with the current scarcity of resources aimed at establishing a guideline for prevention, assessment, and intervention for these cases, minimising the anguish of the victims and preventing them from receiving the help they need so desperately. For this reason, this paper aims to address complex trauma and dissociation from the perspective of attachment in childhood, emphasizing the wide range of dysfunctions that occur in children who suffer repeated abuse from the earliest stages of life and attempting to highlight the need to treat such cases appropriately.