Treb. Mus. Geol. Barcelona, 24 (2018): 55-76 Els macroforaminífers i la fauna associada del Maastrichtià del sector Prebètic valencià sud (Est de la Península Ibèrica) Paula Granero1, Raquel Robles-Salcedo1, Gerard Lucena1,2, Luis Troya1 i Vicent Vicedo1,* https://doi.org/10.32800/tmgb.2018.24.0055 Resum S’ha revisat l’associació de foraminífers bentònics i la fauna associada que es troben als depòsits del Cretaci superior de la Serra de la Solana, València (Espanya). L’estudi ens ha permès confirmar la presència de les espècies de foraminífers Hellenocyclina beotica Reichel, Siderolites aff. calcitrapoides Lamarck, Orbitoides apiculata Schlumberger, Orbitoides gensacicus (Leymerie) i Omphalocyclus macroporus (Lamarck), resultats que estan en sintonia amb l'observat per autors anteriors. A més, la revisió ha permès identificar algunes altres espècies, mai abans citades a la Serra de la Solana, com Fissoelphidium operculiferum Smout i Selimina cf. spinalis Inan i dos morfotips diferents de rotàlids que hem deixat en nomenclatura oberta, anomenats, Rotaliidae indet. sp. 1 i Rotaliidae indet. sp. 2. També s’han revisat els rudistes i equínids que es troben associats a aquests foraminífers bentònics. Les espècies de rudistes identificades són Hippurites radiosus Des Moulins, Hippurites cornucopiae Defrance, Hippurites cf. lamarcki Douvillé i Apricardia sp., els dos últims citats a la Serra de la Solana per primera vegada. El conjunt equinoide està compost per les espècies Pyrgopyrina darderi (Lambert), Linthia payeni (Coquand) i Hemipneustes striatoradiatus (Leske). L'associació faunística trobada típica dels medis de plataforma d’aigües poc profundes, té una edat Maastrichtià superior i mostra algunes diferències respecte a altres associacions contemporànies d’altres àrees paleogeogràfiques. Paraules clau: macroforaminífers, Prebètica, Maastrichtià, rudistes, bioestratigrafia, paleoecologia. Abstract GRANERO, P., ROBLES-SALCEDO, R., LUCENA, G., TROYA, L. & VICEDO, V. Larger foraminifera and associated fauna from the Maastrichtian of the southern valencian Prebaetic sector (E Iberian Peninsula). The benthic foraminiferal assemblage and the associated fauna found in the Upper Cretaceous deposits of the Serra de la Solana, Valencia (Spain) have been revised. The study has allowed us to confirm the presence of the foraminiferal species Hellenocyclina beotica Reichel, Siderolites aff. calcitrapoides Lamarck, Orbitoides apiculata Schlumberger, Orbitoides gensacicus (Leymerie) and Omphalocyclus macroporus (Lamarck), as stated by previous authors. In addition, the revision has permitted to identify some other species, never cited before in Serra de la Solana and neighbour regions in Iberian Peninsula, such as Fissoelphidium operculiferum Smout and Selimina cf. spinalis Inan and two different morphotypes of rotaliids that we have left in open nomenclature, namely, Rotaliidae indet. sp. 1 and Rotaliidae indet. sp. 2. The rudists and echinoid found associated to these benthic foraminifera have been also revised. The rudist species found are Hippurites radiosus Des Moulins, Hippurites cornucopiae Defrance, Hippurites cf. lamarcki Douvillé, and Apricardia sp., the two latter cited in Serra de la Solana for the first time. The echinoid assemblage is composed of the species Pygopyrina darderi (Lambert), Linthia payeni (Coquand) and Hemipneustes striatoradiatus (Leske). The whole assemblage, typical of shallow-water platform environments, is Upper Maastrichtian in age and shows some differences in respect other contemporaneous asseblages from other paleogeographical areas. Keywords: Larger Foraminifera, Prebaetic, Maastrichtian, rudists, biostratigraphy, palaeoecology. Resumen GRANERO, P., ROBLES-SALCEDO, R., LUCENA, G., TROYA, L. & VICEDO, V. Los macroforaminíferos y la fauna asociada del Maastrichtiense del sector Prebético valenciano sur (Este de la Península Ibérica). Se ha revisado la asociación de foraminíferos bentónicos y la fauna asociada que se encuentran en los depósitos del Cretácico superior de la Serra de la Solana, Valencia (España). El estudio nos ha permitido confirmar la presencia de las especies de foraminíferos Hellenocyclina beotica Reichel, Siderolites aff. calcitrapoides Lamarck, Orbitoides apiculata Schlumberger, Orbitoides gensacicus (Leymerie) y Omphalocyclus macroporus (Lamarck), resultados que estan en sintonía con lo observado por autores anteriores. Además, la revisión ha permitido identificar algunas otras especies, nunca antes citadas en la Serra de la Solana, como Fissoelphidium operculiferum Smout y Selimina cf. spinalis Inan y dos morfotipos diferentes de rotálidos que hemos dejado en nomenclatura abierta, Rotaliidae indet. sp. 1 y Rotaliidae indet. sp. 2. También se han revisado los rudistas y equínidos que se encuentran asociados a estos foraminíferos bentónicos. Las especies de rudistas encontrados son Hippurites radiosus Des Moulins, Hippurites cornucopiae Defrance, Hippurites cf. lamarcki Douvillé y Apricardia sp., los dos últimos citados en la Serra de la Solana por primera vez. El conjunto de equinoideos está compuesto por las especies Pyrgopyrina darderi (Lambert), Linthia payeni (Coquand) y Hemipneustes striatoradiatus (Leske). La asociación faunística encontrada típica de los medios de plataforma de aguas poco profundas, tiene una edad Maastrichtiense superior y muestra algunas diferencias con respecto a otras asociaciones contemporáneas de otras áreas paleogeográficas. Palabras clave: macroforaminíferos, Prebético, Maastrichtiense, rudistas, bioestratigrafía, paleoecología. 1 Departament de Paleontologia, Museu de Ciències Naturals de Barcelona, Passeig Picasso s/n, 08003 Barcelona. 2 Laboratori de Preparació de Geologia i Paleontologia, Museu de Ciències Naturals de Barcelona, Passeig Picasso, s/n, 08003 Barcelona. * Correu autor corresponsal: vvicedov@bcn.cat 56 INTRODUCCIÓ La successió estratigràfica del Cretaci superior que aflora des del Barranc del Ginebral fins al Barranc de la Frontera de la Serra de la Solana –sud de la província de València– mostra una rica representació de macroforaminífers i d’altres invertebrats fòssils. La consulta de la bibliografia especialitzada ha posat de manifest l’escassetat d’estudis que han tractat aquest interval estratigràfic des d’un punt de vista paleontològic, però podem destacar els treballs de Jiménez de Cisneros (1919), Astre (1932), Darder (1945) i Pons et al. (1994). En aquests antecedents, només el treball de Pons et al. (op. cit.) esmenta i figura el conjunt de foraminífers que es troba associat als rudistes dels voltants del municipi de Bocairent, citant les espècies Hellenocyclina beotica Reichel, 1949, Siderolites calcitrapoides Lamarck, 1801, Orbitoides media (d’Archiac, 1837), Orbitoides tissoti Schlumberger, 1902, Orbitoides apiculata Schlumberger, 1902 Solenomeris aff. ogormani (Douvillé, 1924) i Omphalocyclus macroporus (Lamarck, 1816). També esmenta la presència de miliòlids i rotàlids, però sense precisar les espècies. Una de les causes de la falta d’estudis de detall pel que fa als foraminífers podria raure en la dificultat de trobar sèries contínues amb material ben conservat (no dolomititzat) en aquesta zona del domini Prebètic extern (Azéma et al., 1979, MartínChivelet, 1992, 1996, Vicedo, 2009, Robles-Salcedo i Vicedo, 2016). Malgrat aquestes dificultats, és necessari revisar les espècies i la biostratigrafia dels macroforaminífers del Cretaci superior del sector Prebètic allà on l’estat de conservació ho permeti, per tal de desenvolupar un estudi comparatiu amb el que s’observa a altres paleobioprovíncies del Tetis i a la paleobioprovíncia pirenaica. En aquest escenari, l’objectiu d’aquest treball es centra en l’estudi arquitectural dels macroforaminífers del Maastrichtià que afloren a la Serra de la Solana, al terme municipal de Bocairent, per presentar un bon estat de conservació. Els jaciments estudiats poden ser considerats com localitats de referència del sector Prebètic extern. L’abundància de macroforaminífers i rudistes d’aquest interval fa que aquest conjunt estratigràfic pugui ser considerat també de referència en estudis paleobiogeogràfics de caràcter global. La descripció dels foraminífers s’acompanya d’una breu descripció dels rudistes associats. Aquests, tot i estar ja estudiats per altres autors, s’han revisat i figurat. CONTEXT GEOGRÀFIC I GEOLÒGIC La Serra de la Solana és una unitat orogràfica que s’estén en direcció sud-est nord-est (SE-NO), des del terme municipal de Villena (Alacant) fins a Ontinyent (València), al nord del parc Natural de la Serra de Mariola. Des d’un punt de vista geològic, es situa en el límit nord-est peninsular del domini Prebètic (Fig. 1). Aquest domini està format per materials siliciclàstics i carbonatats, que comprenen una edat que va des del Mesozoic fins el Miocè (Vera et al. 2004 i referències citades en el mateix). Aquests depòsits indiquen un medi marí som de plataforma carbonatada mixta en el domini occidental del mar Tetis. P. Granero - R. Robles-Salcedo - G. Lucena - L. Troya - V. Vicedo Les quatre seccions estratigràfiques realitzades a la zona d’estudi es troben en el flanc sud de l’anticlinal que forma la Serra de la Solana, entre el Barranc del Ginebral i el Barranc de la Frontera. Aquestes seccions les hem anomenat, d’est a oest, Barranc de la Frontera (GPS: 38°45’37.6”N 0°37’59.7”W), Corral dels Xotos (GPS: 38°45’32.0”N 0°38’33.9”W), Pouet de Bellver (GPS: 38º45’27”N 0º38’45.57”W) i Barranc del Ginebral (GPS: 38º45’19.96”W 0º39’9.12”W) (Fig. 2). ESTRATIGRAFIA La sèrie del Cretaci superior del flanc sud la Serra de la Solana està constituïda essencialment per calcàries, calcàries dolomítiques i dolomies d’aproximadament 500 metres de potència, amb edat que comprèn des del Cenomanià fins al Maastrichtià –dades extretes del full del mapa geològic 820 Onteniente–. En termes generals, el contingut fossilífer es troba malmès per la forta dolomitització que han sofert els materials mesozoics. Com que el procés de dolomitització no ha estat homogeni en tota la sèrie, és possible trobar capes on el grau d’alteració química és menys acusat permetent identificar el contingut fossilífer. L’interval que ha estat mostrejat en detall és d’aproximadament 10 metres de potència i correspon a la part superior de la sèrie cretàcica. Entre aquests 10 metres, només els últims 4 m han resultat especialment interessants des del punt de vista paleontològic (Fig. 2.B), on s’han pogut identificar associacions faunístiques típiques del Maastrichtià. Per una banda, es troba una rica representació de macroforaminífers que constitueix el pic de màxima diversitat durant la fase final del cicle de maduració d’aquesta comunitat biòtica durant el Cretaci superior (Late Cretaceous GCMC sensu Hottinger, 2001). Per altra banda, s’observa una bioconstrucció de rudistes i d’equínids estudiats en treballs anteriors (Jiménez de Cisneros, 1919, Astre, 1932, Lambert, 1935, Darder, 1945, Pons i Sirna, 1992, Pons et al. 1994). Atenent a les unitats litostratigràfiques formals definides pel sector Prebètic, l’interval estudiat no s’ha adscrit formalment a cap formació concreta. Per això, proposem en aquest treball una correlació teòrica temptativa entre les unitats equivalents definides al sud de la província de València, on trobem unitats tectòniques que pertanyen tant al domini Prebètic, com al domini Ibèric (Vera et al. 2004 i les cites referenciades al mateix) (Fig. 2.C). Pel que fa al domini Prebètic, treballs anteriors l’han dividit en diferents sectors des d’un punt de vista geogràfic i geològic (Martín-Chivelet, 1992, 1994, Vera et al. 2004). Aquí compararem les fàcies de l’interval estudiat amb les equivalents dels sectors definits d’Ontinyent-Dènia i de Jumilla-Yecla. Pel que fa al domini Ibèric, compararem el nostre material amb el que aflora a la Serra de les Agulles, al que hem anomenat aquí com sector d’Alzira. Sector d’Ontinyent-Dènia El Sector d’Ontinyent-Dènia és on s’emplaça la Serra de la Solana. En aquest sector, Philip (1983) descrigué vàries unitats litostratigràfiques a les rodalies del municipi Els macroforaminífers i la fauna associada del Maastrichtià del sector Prebètic valencià sud (Est de la Península Ibèrica) de Quatretonda, de les quals destaquem la Formació de Bastida (Maastrichtià inferior-superior) i la Fm Torrella (Maastrichtià superior tardà). L’equivalència litostratigràfica, basada en rudistes i foraminífers, amb els materials estudiats a la zona de Bocairent, serien les unitats III-IV de la Fm Bastida i les unitats I-II de la Fm Torrella. Aquesta equivalència es correlaciona amb un rang d’edat del Maastrichtià inferior-superior. Respecte, els fulls nº 795 (Játiva IGME, 1979) i nº 820 (Onteniente, IGME, 1975) del Mapa Geológico de España, l’interval estudiat seria equivalent a la unitat cartogràfica C26, formada per calcarenites amb foraminífers bentònics, rudistes, equínids i ostreids, amb una edat de Maastrichtià superior. 57 Sector de Jumilla-Yecla Pel que fa al Sector de Jumilla-Yecla del domini Prebètic, situat a l’oest-sud-oest (OSO) de la Serra de la Solana, els nivells amb rudistes i orbitoids estudiats serien equivalents a la Formació de Calizas Arenosas del Molar (Martín-Chivelet, 1994). Aquesta formació constitueix el sostre del Cretaci (Maastrichtià superior) i està composta per calcarenites i calcàries, que es van depositar en zones obertes i somes de la plataforma amb un gran influx clàstic. Els cossos calcarenítics contenen rudistes, coralls i una gran quantitat de foraminífers bentònics (MartínChivelet, 1994; Ramírez del Pozo i Martín-Chivelet, 1994; Vicedo, 2009). Fig. 1. Afloraments cretàcics del sector Prebètic extern del sud de la província de València i província d’Alacant. Modificat de Gallemí, et al. 1997. Fig. 1. Cretaceous outcrops in the external Prebaetic sector (S of Valencia province and Alicante). Modified from Gallemí, et al. 1997. 58 P. Granero - R. Robles-Salcedo - G. Lucena - L. Troya - V. Vicedo Fig. 2. A: situació geogràfica de l’interval estratigràfic estudiat; B: columna estratigràfica esquemàtica de l’interval estudiat, corresponent als últims metres de la sèrie cretàcica que aflora al sud de la Serra de la Solana; C: correspondència de les diferents unitats litostratigràfiques del Maastrichtià definides al sector Prebètic extern. Fig. 2. A: geographic location of the stratigraphic interval studied; B: schematic stratigraphic log of the interval studied, which corresponds to the uppermost part of the Cretaceous series outcroping in Serra de la Solana; C: equivalence of the Maastrichtian lithostratigraphic units defined in the external Prebaetic sector. Els macroforaminífers i la fauna associada del Maastrichtià del sector Prebètic valencià sud (Est de la Península Ibèrica) Sector d’Alzira El Sector d’Alzira, pertanyent al domini Ibèric, es situa al nord de la zona estudiada d’aquest treball. Pons i Vicens (2002) descrigueren les unitats litostratigràfiques de diferents zones de la província de València i les correlacionaren amb les descrites per Philip (1983) i les del full nº 770 (Alzira, IGME, 1981) del Mapa Geológico de España. Atenent a les descripcions de les unitats, l’interval estudiat de Bocairent es pot correlacionar amb la unitat C del treball de Pons i Vicens (2002) i la unitat litostratigràfica C26 del full nº770 (Alzira) del Maastrichtià superior. MATERIAL I MÈTODES Per a l’estudi dels macroforaminífers i de les microfàcies s’han analitzat 70 làmines primes de carbonats i s’han pres un total de 620 microfotografies amb una lupa binocular i una càmera digital. Pel que fa a la macrofauna d’invertebrats associada, s’han revisat 36 rudistes i 83 equínids dipositats a la col·lecció de Paleontologia del Museu de Ciències Naturals de Barcelona provinents del Barranc del Racó, equivalent als jaciments que aquí anomenem Corral dels Xotos i Pouet de Bellver, i del Barranc de la Frontera. Els números de registre de cada espècimen figurat es troben llistats a l’apèndix. DESCRIPCIONS SISTEMÀTIQUES Foraminífers (P. Granero, R. Robles-Salcedo i V. Vicedo) A continuació es presenten les descripcions sistemàtiques dels tàxons que s’han identificat a les mostres estudiades. Les descripcions són més o menys complertes en funció del nombre d’espècimens trobats i de l’estat de preservació en el qual es troben. La terminologia emprada per descriure les característiques arquitecturals dels macroforaminífers es pot trobar al glossari de Hottinger (2006). Per tal de facilitar la comprensió d’algunes estructures als lectors, en alguns casos s’ha fet referència, entre parèntesis, al terme equivalent en anglès –a causa de que la major part de la bibliografia de macroforaminífers es troba escrita en aquesta llengua, incloent-hi el glossari abans esmentat. 59 la proposta d’aquest nou gènere, Pachycolumella Septfontaine et al., 2019, no està suficientment fonamentada, atès que no fan una detallada comparació amb Valvulina triangularis, espècie tipus Valvulina d’Orbigny, 1826, ni figuren cap secció de la mateixa per demostrar l’absència de l’esmentada columella, tret diagnòstic del nou gènere. La columella és una estructura típica de closques espiralades (veure definició a Hottinger, 2006). Als valvulínids, de creixement seriat, pot també desenvolupar-se una estructura semblant com a punt d’unió a la zona central de la testa a mesura que s’afegeixen noves cambres (veure Gyrovalvulina Loeblich and Tappan, 1985). A Valvulina, es desenvoluparia una pseudocolumella per la fusió de successius “prominent flaplike tooth”, aquesta última estructura la reproduïm tal i com l’esmenten Loeblich i Tappan, 1987 (pg. 184). El septal flap que Septfontaine et al. (2019) citen és un terme no convenientment utilitzat, ja que aquest s’hauria de restringir als foraminífers hialins (veure definició a Hottinger, 2006). Aquest septal flap no seria més que els anteriorment descrits “prominent flaplike tooth” i, per tant, no seria una estructura exclusiva del nou gènere proposat. Es necessiten més estudis arquitecturals de comparació per arribar a una conclusió clara sobre si les formes del Maastrichtià i Paleocè són arquitecturalment diferents a les de l’Eocè, edat dels espècimens tipus de Valvulina triangularis. Per tal d’estabilitzar la nomenclatura, i no generar més confusió, considerem de moment el gènere Pachycolumella com un sinònim junior de Valvulina. 1.2. Cuneolina sp. (Fig. 3.E) Les formes amb paret aglutinada i creixement flabel·liforme biseriat atribuïdes al gènere Cuneolina d’Orbigny, 1839 no han pogut ser identificades a nivell d’espècie a causa de l’escassetat de seccions i de la seva mala conservació, per la qual cosa s’han deixat amb nomenclatura oberta. 1.3. Textulariidae indet. Foraminífers amb paret aglutinada fina, creixement biseriat i apertura interiomarginal. La seva identificació no ha pogut ser precisada més enllà de la família. Observacions. Al ser formes molt comunes i d’una àmplia distribució biostratigràfica, no s’ha considerat necessari figurar-les. 1. Aglutinats (Textulariida Delage & Hérouard, 1896): 1.1 Valvulina triangularis d’Orbigny in Guérin-Ménville, 1832 (Figs. 3.A i 3.B) La paret és aglutinada, i la morfologia de la testa (o test, en anglès, és en zoologia la conquilla interna que desenvolupen alguns protists) és cònica, amb creixement triseriat, els costats de les parets planes i secció transversal triangular. L’obertura és interiomarginal. Presenta una longitud axial d’aproximadament 1,3 mm. Observacions. Recentment s’ha publicat un treball que proposa una nova nomenclatura per aquestes formes aglutinades del Maastrichtià i també del Paleocè amb la definició d’un nou gènere i dues noves espècies (Septfontaine et al., 2019). Des del nostre punt de vista 2. Porcellanats (Miliolida Delage & Hérouard, 1896) 2.1. Nummofallotia cretacea Schlumberger, 1900 (Figs. 3.C-E) Espècimens amb paret porcellanada i creixement planispiral amb una morfologia lenticular. La perifèria és arrodonida a subangular. Presenta un diàmetre equatorial màxim aproximat de 0,6 mm amb 6 voltes. El gruix axial màxim observat és d’aproximadament 0,5 mm. És característica d’aquesta espècie la presència d’un botó a la zona umbilical (umbo) que té aspecte de textura hialina degut a la recristal·lització de la testa i que és observable en les seccions axials. L’obertura es troba a la part interior marginal, a la base del septe. 60 P. Granero - R. Robles-Salcedo - G. Lucena - L. Troya - V. Vicedo Fig. 3. A-B: Valvulina triangularis; C-D: Nummofallotia cretacea en secció axial; E: Cuneolina; F-G: Idalina antiqua. Escala gràfica de 500 μm. Fig. 3. A-B: Valvulina triangularis; C-D: Nummofallotia cretacea in axial section; E: Cuneolina; F-G: Idalina antiqua. Scale bar: 500 μm. Els macroforaminífers i la fauna associada del Maastrichtià del sector Prebètic valencià sud (Est de la Península Ibèrica) 2.2. Idalina antiqua Schlumberger & Munier-Chalmas, 1884 (Figs. 3.F i 3.G) La paret és porcellanada amb una capa basal engruixida. La morfologia de la testa és ovoïdal a subesfèrica. El tipus de creixement varia al llarg de l’ontogènia, passa de ser quinquelocular en els primers estadis postembrionaris a ser trilocular i finalment bilocular en successius estadis de creixement. L’obertura presenta una dent simple. El màxim diàmetre observat és de 1 mm. 2.3. Quinqueloculina sp. Foraminífers amb paret porcelanada i creixement milioliforme quinquelocular. Observacions: al ser formes molt comunes i d’una àmplia distribució biostratigràfica, no s’ha considerat necessari figurar-les. 61 3. Hialins o lamel·lar perforats (Rotaliida Delage & Hërouard, 1896) 3.1. Orbitoides apiculata Schulumberger, 1902 (Figs. 4 i 5.A-F) Foraminífer de paret hialina, bilamel·lar, amb un creixement cíclic-orbitoïdal. La morfologia de la testa és lenticular, sense sistema de canals. Presenta un diàmetre màxim aproximat de 2,4 mm. Les cambretes laterals són més amples que altes (Fig. 4.A), mentre que les equatorials són més isomètriques, amb formes arquejades. A les zones laterals es formen unes estructures que reben el nom d’apilaments de làmines (piles). En el pla equatorial s’observen les cambretes equatorials que es comuniquen entre si i amb l’exterior a través d’estolons entrecreuats. L’aparell embrionari de la generació megalosfèrica està composat per quatre cambres embrionàries, que són una protoclosca (protoconch), una deuteroclosca Fig. 4. Orbitoides apiculata. A: secció axial on es mostra l’estructura interna de la testa. Abreviatures: cl, cambretes laterals; pe, paret embrionària; ceq, cambretes equatorials; e, embrió o aparell embrionari; B: secció obliqua centrada, propera al pla equatorial. La secció, al ser obliqua, talla les cambretes equatorials i laterals. Al ser centrada, la secció talla també l’aparell embrionari. En l’ampliació es poden observar les 14 cambretes auxiliars que s’han comptabilitzat i que componen la corona; C: esquema de l’aparell embrionari de la Fig. 4.A indicant les parts: P, protoclosca; D, deuteroclosca; CEP, cambres embrionàries perifèriques; 1, cambretes auxiliars; 2, cambretes equatorials. Fig. 4. Orbitoides apiculata. A: axial section showing the internal structure of the test. Abbreviations: cl, lateral chamberlets, pe, embryonic wall, ceq, equatorial chamberlets; e, embryo; B: oblique centered section close to the equatorial plane. This section shows the embryo and both the equatorial and the lateral chamberlets. The enlarged area shows the 14 auxiliary camberlets composing the corona structure; C: schematic drawing of the embryonic apparatus belonging to the specimen 4.A. Abbreviations: P, protoconch; D, deuteroconch; CEP, peripheral embryonic chambers; 1, auxiliary chamberlets; 2, equatorial chamberlets. 62 P. Granero - R. Robles-Salcedo - G. Lucena - L. Troya - V. Vicedo Els macroforaminífers i la fauna associada del Maastrichtià del sector Prebètic valencià sud (Est de la Península Ibèrica) (deuteroconch) i dues cambres embrionàries perifèriques (peripheral embryonic chambers) (Fig. 4.C). Les quatre cambres embrionàries estan envoltades per una paret gruixuda perforada que són lamel·les externes de la paret bilamel·lar anomenada paret embrionària (embryonic wall). El diàmetre de l’embrió oscil·la entre els 0,86 i 1,65 mm incloent la paret embrionària (Lo+lo, veure Fig. 4.C) i entre 0,7 i 1,17 mm sense incloure la paret embrionària (Li+li). Les cambres embrionàries estan connectades amb les cambretes auxiliars que envolten l’embrió –periembrionàries– (auxiliary chamberlets) mitjançant estolons. Aquestes últimes cambretes formen el que s’anomena la corona. En la Fig. 4.B es poden observar 14 cambretes auxiliars en secció equatorial. Observacions. Tot i que s’han trobat, entre el material estudiat, formes que tenen un diàmetre de l’embrió similar a O. tissoti Schlumberger, 1902 i O. media (d’Archiac, 1837) –segons els valors de Caus et al. 1996–, s’han identificat finalment com O. apiculata per dos motius: 1) el diàmetre, per si sol, és un tret diagnòstic definitiu quan la secció és perfectament equatorial i, 2) les seccions equatorials dels embrions mostren un A 63 nombre de cambretes auxiliars idèntic al que correspon a aquesta espècie. Pons et al. 1994 citen les espècies tissoti i media però no justifiquen la seva identificació –no donen mesures ni cap tipus de descripció–, a més, només figuren fotos de microfàcies on es pot distingir l’espècie O. apiculata (veure Làms. 1.3 i 2.1, op. cit.). 3.2. Orbitoides gensacicus (Leymerie, 1851) (Figs. 5.G i 5.F) Foraminífer de paret hialina, bilamel·lar, amb creixement de les cambres orbitoidiforme. La morfologia externa és similar a O. apiculata, de fet no hi diferència entre les dues espècies. La diferència es troba a l’interior, en l’aparell embrionari. La generació megalosfèrica d’O. gensacicus presenta un embrió compost de múltiples cambres, anomenades per alguns autors com cambres intra-embrionàries (intra-embrionic chambers; veure Eggink & Baumfalk, 1983) (Figs. 5.G i 5F). En les mostres s’ha observat que el diàmetre de l’embrió és d’uns 1,1 mm incloent-hi la paret embrionària i conté més de 15 cambres intra-embrionàries. Els exemplars estudiats son juvenils i no arriben als 2 mm de diàmetre. B Fig. 6. Omphalocyclus macroporus: A: secció equatorial; B: esquema de l’aparell embrionari de la Fig. 6.A indicant les següents parts: P, protoclosca; D, deuteroclosca; 1, cambres embrionàries perifèriques; 2, cambres equatorials; Li, diàmetre llarg de l’embrió sense la paret embrionària; lo, diàmetre curt de l’embrió amb la paret embrionària; Lo, diàmetre llarg de l’embrió amb la paret embrionària; li, diàmetre curt de l’embrió sense la paret embrionària. Fig. 6. Omphalocyclus macroporus: A: equatorial section; B: schematic drawing of the embryo of picture A. Abbreviations: P, protoconch; D, deuteroconch; 1, peripheral embryonic chambers; 2, equatorial chamberlets; Li, largest diameter of the embryo without the embryionic wall; lo: shortest diameter of the embryo with the embryonic wall; Lo, largest diameter of the embryo with the embryonic wall; li, shortest diameter of the embryo without the embryonic wall. Fig. 11. A-D: Fissoelphidium operculiferum; A-C: en secció axial; D: en secció equatorial; E: Selimina cf. spinalis en secció axial; F-G: Rotaliidae indet. sp. 1. Es pot observar el caràcter involut de les cambres i l’apilament umbilical massiu a la part ventral. També s’observen els solcs a la zona marginal del pla equatorial; H-I: Rotaliidae indet. sp. 2. Es pot observar el caràcter evolut de les cambres i els múltiples apilaments de lamel·les. Abreviatures: s, solcs; au, apilament umbilical; pu, placa umbilical. Escala gràfica de 200 μm (A-C, F-H), 500 μm (D) 250 μm (E). Fig. 11. A-D: Fissoelphidium operculiferum; A-C: in axial section; D: in equatorial section; E: Selimina cf. spinalis in axial section; F-G: Rotaliidae indet. sp. 1. Note the involute character of the chambers and the massive umbilical structure in the ventral part. The grooves are also observed in the marginal zone of the equatorial plane; H-I: Rotaliidae indet. sp. 2. Observe the evolute chambers and the multiple piles. Abbreviations: s, grooves; au, umbilical pile; pu, umbilical plug. Scale bar: 200 μm (A-C, F-H), 500 μm (D) 250 μm (E). Els macroforaminífers i la fauna associada del Maastrichtià del sector Prebètic valencià sud (Est de la Península Ibèrica) 69 70 3.10. Fissoelphidium operculiferum Smout, 1955 (Figs. 11.A-D) Paret hialina amb un creixement planispiral i simetria bilateral. En les seccions axials s’observa una morfologia lenticular amb els extrems arrodonits. Presenta un diàmetre d’aproximadament 1,1 mm. El diàmetre del proloculus és de 0,2 mm. Té una paret engruixida amb un aspecte porós. 3.11. Selimina cf. spinalis Inan, 1996 (Fig. 11.E) Foraminífer de paret hialina amb creixement trocospiral i morfologia lenticular biconvexa amb presència de de canals envolvents i pseudoespines canaliculades. 3.12. Rotaliidae indet. sp. 1 (Fig. 11.F-G) Foraminífer de paret hialina i testa amb creixement trocospiral involut i un diàmetre de 0,75 mm aproximadament. En la secció axial es pot observar un únic apilament massiu a la zona umbilical (umbilical pile or plug). Presenta una paret gruixuda, que recorda al gènere Amphistegina, i en els extrems s’observen una espècie de solcs. Té un diàmetre entre 0,85–0,9 mm. En algunes seccions es veu una ornamentació molt característica a la zona ventral exterior de la testa. Els caràcters descrits no permeten l’atribució directa d’aquest morfotip a cap tàxon definit, per la qual cosa s’ha deixat en nomenclatura oberta. 3.13. Rotaliidae indet. sp. 2 (Fig. 11.H-I) Foraminífer de paret hialina i testa amb creixement trocospiral, amb caràcter evolut a la part dorsal i involut a la part ventral. Presenta un diàmetre aproximat de 0,62 mm. A la zona ventral, i a diferència del Rotaliidae indet. sp. 1 (fig.10), s’observa una estructura umbilical complexa, no massiva, amb diversos apilaments de làmines. Com en el cas anterior, els caràcters descrits no permeten l’atribució directa d’aquest morfotip a cap tàxon anteriorment definit, per la qual cosa també s’ha deixat en nomenclatura oberta. Rudistes (G. Lucena i L. Troya) La presència de rudistes a la zona és coneguda des de Jiménez de Cisneros (1919), qui cita Hippurites bioculatus Lamarck, 1801 Hippurites cornuvaccinum Bronn, 1831 i, dubtosament, Biradiolites lumbricalis P. Granero - R. Robles-Salcedo - G. Lucena - L. Troya - V. Vicedo (d’Orbigny, 1842) al Barranc del Racó. Posteriorment Astre (1932), amb material que li fan arribar per al seu estudi, identifica una fauna que atribueix a Hippurites canaliculata Rolland du Roquan,1841, Hippurites praebioculata var. valenciana Astre, 1932, Hippurites cf. rennensis Douvillé, 1893, indicant certes diferències respecte a aquestes mateixes espècies dels jaciments francesos del Santonià superior, edat al qual els atribueix. El treball de Pons et al. (1994) revisa i clarifica la sistemàtica de la fauna de rudistes del Barranc del Racó. Es considera a l’estudi que els hippurítids determinats anteriorment per Astre (1932) com Hippurites canaliculata corresponen en realitat a Hippurites radiosus Des Moulins, 1826, i els atribuïts a Hippurites praebioculata var. valenciana i Hippurites cf. rennensis són en realitat exemplars de Hippurites cornucopiae Defrance, 1821, corresponents aquestes espècies a una edat Maastrichtià superior. Pons i Sirna (1994), en una revisió d’Hippurites cornucopiae, aporten descripcions i figures de detall del sistema de porus i canals d’exemplars del Barranc del Racó. 1. Hippuritids (Hippuritidae Gray, 1848) 1.1. Hippurites cornucopiae Defrance, 1821 (Figs. 12.B-C, F-L) Amb 30 exemplars, que inclouen des de closques fragmentàries fins a individus complets amb les dues valves i amb diferents estadis de conservació, és l’espècie millor representada entre el material revisat. D’aquests exemplars, 25 provenen de l’aflorament del Barranc del Racó (MGB 46287 a 46289, MGB 69779 a 69789, MGB 69797 a 69799, MGB 69893 a 69898, MGB 69900 i MGB 69902) i 5 del Barranc de la Frontera (MGB 68655 a 68659). Les seccions transversals de la valva dreta mostren l’absència de cresta del lligament i la típica disposició i morfologia dels pilars de l’espècie. En seccions properes a la comissura s’observen elements miocardinals de la valva esquerra tallats, i es pot distingir clarament la ubicació típica de les dues dents en aquesta espècie, molt propera al marge intern dorsal. Les valves esquerres de diversos exemplars conserven en molt bon estat els porus, petits i vermiculats, distribuïts irregularment sense cap orientació. En zones erosionades es poden veure porus més grans poligonals o denticulats que corresponen realment a canals secundaris, cap a on convergeixen els petits porus superficials, i que desemboquen als canals radials. >Fig. 12. A: Hippurites radiosus, MGB 69899, secció transversal de la valva dreta; B-C: Hippurites cornucopiae, MGB 69787 i MGB 69782, seccions transversals de la valva dreta properes a la comissura, on es poden distingir elements miocardinals de la valva esquerra tallats; D-E: Hippurites cf. lamarcki, MGB 69901, secció transversal de la valva dreta i vista externa; F-H: Hippurites cornucopiae, MGB 69784, vista lateral de les dues valves, vista superior de la valva esquerra i detall dels porus, respectivament; I-J: Hippurites cornucopiae, MGB 46288, vista superior de la valva esquerra i detall dels porus, respectivament; K-L: Hippurites cornucopiae, MGB 69799, vista superior de la valva esquerra i detall dels porus, respectivament; M-N: Apricardia sp., MGB 69904 i MGN 69905, vista posterior del motlle intern de dues valves, la segona conservant part de la closca. Abreviatures a la figura: DA, dent anterior; DP, dent posterior; L, cresta del lligament; MP, miòfor posterior; P1, primer pilar; P2, segon pilar. Les barres d’escala equivalen a 10 mm. Fig. 12. A: Hippurites radiosus, MGB 69899, transverse section of the right valve; B-C: Hippurites cornucopiae, MGB 69787 and MGB 69782, transverse sections of the right valve near the comissures. Note the presence the myocardinal elements of the left valve carved; D-E: Hippurites cf. lamarcki, MGB 69901, transverse section of the right valve and external view; F-H: Hippurites cornucopiae, MGB 69784, lateral view of the two valves, upper view of the left valve and detail of the pores, respectively; I-J: Hippurites cornucopiae, MGB 46288, upper view of the left valve and detail of the pores, respectively; K-L: Hippurites cornucopiae, MGB 69799, upper view of the left valve and detail of the pores, respectively; M-N: Apricardia sp., MGB 69904 and MGN 69905, posterior view of the inner cast of two valves, observe the remaining shell in the second picture. Abbreviations: DA, anterior tooth; DP, posterior tooth; L, ligament crest; MP, posterior myophor; P1, first pilar; P2, second pilar. Scale bar: 10 mm. Els macroforaminífers i la fauna associada del Maastrichtià del sector Prebètic valencià sud (Est de la Península Ibèrica) 71 72 1.2. Hippurites cf. lamarcki Douvillé, 1893 (Fig. 12.D-E) Un exemplar, MGB 69901, del Barranc del Racó, del qual es conserva un segment de la VD amb costelles gruixudes a la superfície, s’ha atribuït a Hippurites cf. lamarcki. La secció transversal de la valva dreta mostra la disposició i morfologia de la cresta del lligament i pilars, però no talla elements miocardinals. La valva esquerra no es conserva. Les característiques que mostra l’exemplar, en quant a l’ornamentació i a la secció de la valva dreta, semblen encaixar bé amb les de Hippurites lamarcki, tot i que aquesta és una espècie que es reconeix a la regió a l’interval Campanià superior-Maastrichtià inferior i no s’havia citat prèviament a l’aflorament. La manca d’un exemplar complet per observar totes les característiques i la disconformitat respecte l’escala temporal en la que l’espècie està clarament registrada a la zona ens fa optar per mantenir una nomenclatura oberta per l’espècie. 1.3. Hippurites radiosus Des Moulins, 1826 (Fig. 12.A) Un exemplar provinent del Barranc del Racó, MGB 69899, del qual es conserva una valva dreta incompleta i aixafada en sentit anteroventral-posterodorsal. Malgrat el seu estat de conservació, la seva mida gran i les característiques que es poden distingir a la secció transversal permeten reconèixer l’espècie sense dubtes. La deformació que mostra l’exemplar és la típica dels exemplars de la base del thicket del Barranc del Racó, tal i com descriuen Pons et al (1994). 2. Requiènids (Requieniidae Kutassy, 1934) 2.1. Apricardia sp. (Fig. 12.M-N) Es conserven 4 exemplars (MGB 69903 a 69906) del Barranc del Racó, entre els quals un correspon a un fragment i els altres a motlles interns de tres valves, amb alguna resta de closca. Els motlles mostren un solc longitudinal corresponent a la impressió de la làmina miofòrica posterior. Els requiènids del Cretaci superior no han rebut la mateixa atenció que els del Cretaci inferior, de manera que poc es pot precisar sobre la seva atribució específica. BIOSTRATIGRAFIA Foraminífers L’associació de foraminífers presents als jaciments estudiats del sud de la Serra de la Solana, està formada per Valvulina triangularis, Cuneolina sp., Idalina antiqua, Orbitoides apiculata, O. gensacicus, Omphalocyclus macroporus, Hellenocyclina beotica, Siderolites aff. calcitrapoides, Nummofallotia cretacea, Sirtina orbitoidiformis, Praestorrsella roestae, Pararotalia tuberculifera, Goupilloudina sp., Fissoelphidium operculiferum, Selimina cf. spinalis i altres rotàlids complexos sense identificar que hem deixat amb nomenclatura oberta, Rotaliidae indet. sp. 1 i sp. 2. Aquests últims són susceptibles de ser estudiats en detall en un futur per analitzar la seva arquitectura i precisar la identificació específica. Aquesta associació de foraminífers suggereix una edat dels dipòsits de Maastrichtià superior. Ja que Helleno- P. Granero - R. Robles-Salcedo - G. Lucena - L. Troya - V. Vicedo cyclina beotica, Omphalocyclus macroporus, Orbitoides gensacicus, Orbitoides apiculata i Siderolites aff. calcitrapoides son grans indicadors cronostratigràfics (Hottinger i Caus, 1993; Caus et al., 1996: Inan et al., 1996; Chiocchini i Mancinelli, 2001; Robles-Salcedo et al., 2018). Rudistes L’associació de rudistes que s’ha trobat a l’interval estudiat del Barranc del Racó no difereix gaire de la descrita per Pons et al. (1994), amb dues espècies típiques del Maastrichtià, Hippurites radiosus i Hippurites cornucopiae, si bé s’han reconegut també Hippurites cf. lamarcki i Apricardia sp. d’una edat Maastrichtià superior. Hippurites cf. lamarcki és coneguda a la regió a l’interval Campanià superiorMaastrichtià inferior (Pons et al., 1994; Gallemí et al., 1997), si bé l’espècie també s’ha citat al Maastrichtià superior de Catalunya (Bilotte, 1985). Hippurites lamarcki es considera una espècie prèvia a Hippurites radiosus dins del mateix grup, el grup d’Hippurites canaliculatus, però hi ha cites de les dues espècies coexistint en els mateixos afloraments (Douvillé, 1893; Astre, 1932; Bilotte, 1985). Equínids Entre els equínids, destaca la presència de Pygopyrina darderi (Lambert, 1935), que es registra a la matriu entre els hippurítids del thicket de rudistes (Pons et al., 1994). A la col·lecció de Paleontologia de l’MCNB es conserven exemplars d’altres dues espècies del mateix aflorament: Linthia payeni (Coquand, 1880) i Hemipneustes striatoradiatus (Leske, 1778) (determ. Jaume Gallemí). La primera procedeix de les zones marginals del thicket i la segona de la base. Pygopyrina darderi només es coneix a l’aflorament del Barranc del Racó, localitat tipus de l’espècie. Linthia payeni s’atribueix al Campanià i Maastrichtià (ZaghbibTurki, 1987). Hemipneustes striatoradiatus és una espècie que es registra al Campanià superior (Jaume Gallemí, comunicació personal) i durant tot el Maastrichtià (Smith i Jeffery, 2000). MICROFÀCIES I INTERPRETACIÓ PALEOECOLÒGICA Les mostres estudiades corresponen a carbonats parcialment dolomititzats amb un elevat contingut en bioclasts i clastes. Les microfàcies típiques dels carbonats de l’interval estratigràfic estudiat són grainstonespackstones amb foraminífers (els exemplars del gènere Orbitoides són els més abundants), algues vermelles o rodofícies fragmentats i arrodonits amb un alt contingut de clastes de quars amb morfologia angulosa. En menor abundància també hi ha gasteròpodes amb la closca dissolta i ostràcodes articulats i desarticulats. També s’observa la ferruginització de part dels bioclastes. Els estudis de tipus de ciment i ambient diagenètic de Pons et al. (1994) mostren principalment ciments de tipus Els macroforaminífers i la fauna associada del Maastrichtià del sector Prebètic valencià sud (Est de la Península Ibèrica) blocky, needle i bladed rim, gravitacionals i en menisc, sobrecreixements sintaxials sobre els equínids que s’interpreten com un ambient diagenètic marí-freàtic i meteòric-vadós. Els foraminífers més abundants que composen les mostres són els exemplars pertanyents al gènere Orbitoides. En menor abundància trobem Omphalocyclus, Hellenocyclina, Siderolites i Idalina. Segons diferents treballs durant el Cretaci superior, en particular durant el Campanià-Maastrichtià, hi ha diferents espècimens de macroforaminífers que acostumaven a habitar a plataformes carbonatades d’aigües càlides, somes (a menys de 100 m de profunditat, dins la zona fòtica) i amb condicions energètiques altes, com per exemple, prop d’esculls o en dipòsits de tipus shoals (Caus i Serra-Kiel, 1984, 1992; Robles-Salcedo et al., 2013). Principalment, els exemplars que caracteritzen aquests medis són Orbitoides i Siderolites, que predominen també en depòsits de firmground (RoblesSalcedo et al., 2013). Per una altra banda, a la zona d’estudi també es troben foraminífers que caracteritzen altres medis deposicionals, com són medis restringits o tipus lagoon, amb cap o poca influència energètica. És el cas dels foraminífers amb textura porcelanada, els miliòlids trematoporats com Idalina, o de textura hialina com Omphalocyclus. Les microfàcies de les roques estudiades son característiques de medis deposicionals energètics, ja que presenten una textura grainstone-packstone amb Orbitoides, Omphalocyclus i Idalina. El fet que ens trobem foraminífers de medis deposicionals diferents implicaria que els materials han estat retreballats. A més, la presència de quars ens indica que hi ha una influència continental amb aport de clastes terrígens procedents d’un àrea font desconeguda. Pel que fa als rudistes, aquests formen una important bioconstrucció en forma de thicket de poc més de 3 metres de potència al jaciment del Barranc del Racó, les característiques del qual van ser també descrites amb detall per Pons et al. (1994): una part basal amb grans exemplars d’Hippurites radiosus i coralls colonials, una part mitja més desenvolupada on predominen els Hippurites cornucopiae, ben preservats en posició de vida, i una part superior amb exemplars fragmentaris també d’Hippurites cornucopiae. Pons et al. (1994) interpretà el desenvolupament del thicket com un ambient deposicional somer i més o menys restringit, tipus lagoon, i temporalment intermareal. Aquesta interpretació també encaixa amb les dades paleoecològiques obtingudes pels foraminífers, entre els quals s’han pogut distingir dos d’ambients, un altament energètic i l’altre més o menys restringit de tipus lagoon, el material dipositat en els quals es barregen durant els episodis intermareals, on hi ha una exposició subaèria dels materials i una influència continental. 73 CONCLUSIONS Els dipòsits del Cretaci superior terminal de la zona del Barranc de la Frontera i del Barranc del Ginebral (Bocairent, València) estan composats per packstones / grainstones d’Orbitoides amb una gran quantitat de foraminífers bentònics, algues, briozous, rudistes, ostreids i equínids. L’associació observada de foraminífers bentònics comprèn diferents gèneres i espècies: Valvulina triangularis, Cuneolina sp., Idalina antiqua, Orbitoides apiculata, O. gensacicus, Omphalocyclus macroporus, Hellenocyclina beotica, Siderolites aff. calcitrapoides, Nummofallotia cretacea, Sirtina orbitoidiformis, Praestorrsella roestae, Pararotalia tuberculifera, Goupilloudina sp., Fissoelphidium operculiferum, Selimina cf. spinalis i altres rotàlids sense identificar, els quals hem deixat en nomenclatura oberta, Rotaliidae indet. sp. 1 i Rotaliidae indet. sp. 2.. Algunes d’aquestes espècies, com Fissoelphidium operculiferum i Selimina cf. spinalis són citades per primera vegada al domini Prebètic. Aquesta associació de macroforaminífers indica que l'edat dels dipòsits és Maastrichtià superior. Pel que fa al paleoambient, corresponia a un medi marí som de plataforma carbonatada. Entre els macrofòssils s’han identificat els rudistes Hippurites radiosus i Hippurites cornucopiae, coneguts prèviament als afloraments estudiats, i s’ha observat també la presència de Hippurites cf. lamarcki i Apricardia sp. La fauna d’equínids està representada per Pygopyrina darderi, Linthia payeni i Hemipneustes striatoradiatus. La fauna identificada als jaciments estudiats mostra una considerable diversitat d’espècies, tant de macroforaminífers com de rudistes. Són especialment abundants i diversos els macroforaminífers amb testa de textura hialina, o Rotaliida, i els rudistes del grup del Hippuritidae. Entre l’esmentada diversitat, destaca la presencia de dos morfotips diferents de rotàlids, no identificats fins ara, que necessiten d’un estudi més detallat per precisar la seva identificació taxonòmica. Així mateix, l’estudi aporta noves pistes sobre la relació paleobiogeogràfica entre el Tetis occidental i l’oriental durant el Maastrichtià, ja que espècies com Fissoelphidium operculiferum i Selimina cf. spinalis es troben també a Orient Mitjà (Oman, Iran, Iraq i Turquia) i no s’han identificat, avui dia, als Pirineus. AGRAÏMENTS Volem donar les gràcies al Dr. Jaume Gallemí per haver compartit els seus coneixements paleontològics dels jaciments estudiats. El present treball s’ha desenvolupat en el marc de les pràctiques externes de la Universitat de Barcelona, de la línia de recerca Arquitectura, Biostratigrafia i Paleobiogeografia dels macroforaminífers i del projecte de recerca estatal CGL 2015-69805-P del Ministeri d’Economia i Competitivitat. També volem agrair a la Dra. Esmeralda Caus i al Dr. Lorenzo Consorti la revisió del manuscrit. 74 BIBLIOGRAFIA Astre, G. 1932. Les Hippurites du Barranc del Racó. Bulletin de la Société d’Histoire Naturelle de Toulouse, 64: 493-496. Azema, J., Foucault, A., Fourcade, E., García-Hernández, M., González-Donoso, J.M., Linares, A., Linares, D., López-Garrido, A.C., Rivas, P. & Vera, J.A. 1979. La microfàcies del Jurásico y del Cretácico de la zonas externas de las Cordilleras Béticas: 83 p., 46 lám. Bilotte, M. 1985. Le Crétacé supérieur des plates-formes est-pyrénéenes. Strata 5(2): 1-438. Boubée, N. 1832. Présentation à Ia Société de deux nouvelles espèces de Nummulites. Bulletin de la Société géologique de France. 1(2): 444-445. Bronn, H.G., 1831. Hippurites. In Ersch, J.S., Gruber, J.G. (eds) Allgemeine Encyclopaedie der Wissenschaften und Künste, Zweite Section, Achter Theil, Brockhaus, Leipzig: 371-376. Brönnimann, P. & Wirz, A. 1962. New Maastrichtian rotaliids from Iran and Libya. Eclogae Geologicae Helvetiae, 55: 519-528. Caus, E., Bernaus, J., M., Gomez-Garrido, A., 1996. Biostratigraphic utility os species of the genus Orbitoides. Journal of Foraminiferal Research, 26(2): 124-136. Caus, E. & Serra-Kiel, J. 1984. Distribución ambiental de los macroforaminíferos: Cretácico Superior y Eoceno. In Memorias del I Congreso Español de Geología, 1: 399-406. Caus, E. & Serra-Kiel, J. 1992. Macroforaminífers: estructura, paleoecología, i biostratrigrafía (No. 2). Generalitat de Catalunya, Departament de Política Territorial i Obres Públiques, Servei Geològic de Catalunya, Secretaria General: 211 p. Ciocchini, M. & Mancinelli, A. 2001. Sivasella monolateralis Sirel and Gunduz, 1978, (Foraminiferida) in the Maastrichtian of Latium (Italy). Revue de Micropaléontologie, 44(4): 267-277. Coquand, H. 1880. Etudes supplémentaires sur la paléontologie algérienne faisant suite à la description géologique et paléontologique de la région sud de la province de Constantine. Bulletin de l’Académie d’Hippone: 449 p. Cushman, J. A. 1948. Foraminifera, their classification and economic use. Ed. 4, Harvard University Press, Cambridge, 605 p. Darder, B. 1945. Estudio geológico del sur de la provincia de Valencia y Norte de la de Alicante. Bol. IGME, 57(1): 1-304, (2): 307-755. D’Archiac, E. J. A. D. 1837. Mémoire sur la formation Crétacée du sud-ouest de la France. Mémoires de la Société géologique de France. 2(2): 157-192. Des Moulins, C. 1826. Essai sur les Sphérulites qui existent dans les collections de MM. F. Jouannet, membre de l’Académie royale des Sciences, belle Lettres et Arts de Bordeaux, et Charles Des Moulins. Bulletin d’Histoire naturelle de la Société Linnéenne de Bordeaux. 1: 148-303, 10 pls. Defrance, J. L. M. 1821. Hippurites. Dictionnaire des sciences naturelles. 21: 195-197. D’Orbigny, A. 1832. En Guérin-Méneville, F. E.: Iconographie du Règne Animal de G. Cuvier, ou représentation d’après nature de l’une des espèces les plus remarquables, et souvent non encore figurées, de chaque genre d’animaux, avec un texte descriptif mis au courant de la science. Ouvrage pouvant servir d’atlas à tous les traités de Zoologie (Crustacés). J.B. Baillière, Paris and London. 1-48, Plates 1-35. D’Orbigny, A. 1839. Foraminifères, in de la Sagra R., Histoire physique, politique et naturelle de l’ile de Cuba. A. Bertrand: 1-224. D´Orbigny, A. 1842. Quelques considerations geologiques sur les rudistes. Bulletin de la Société géologique de France 13(1): 148-159. P. Granero - R. Robles-Salcedo - G. Lucena - L. Troya - V. Vicedo Delage, Y. & Hérouard, E., 1896. Traité de zoologie concrète. La cellule et les protozoaires, 1. Schleicher frères, Paris. Douvillé, H. 1893. Études sur les rudistes. Révision des principales espèces d’Hippurites (troisième partie). Mémoires de la Société géologique de France, Paléontologie. Mémoire 6, 57-94, pls. 8-15. Douvillé, H. 1924. Les orbitoïdes et leur évolution en Amèrique. Bulletin de la Société Géologique de France, 4, pls. 23, 374 p. Eggink. J. W. & Baumfalk, Y. A. 1983. The exceptional reproduction and embryonic morphology of Orbitoides gensacicus (Late Cretaceous, S. France). The Journal of Foraminiferal Research, 13(3): 179-190. Gallemí, J., López, G., Martínez, R., Muñoz, J. & Pons, J.M. 1997. Albian-Cenomanian and Campanian-Maastrichtian biostratigraphy of southeast Spain. Cretaceous Research, 18: 355-372. Garcia Vélez, A., Soubrier González, J., Muelas, A., Goy Goy J. L. & Zazo Cardeña, C. 1979. Mapa Geológico de España 1:50.000, hoja nº 795 (29-31) (Játiva). IGME, Madrid. Gray, J. E. 1848. On the arrangement of the Brachiopoda. Annals and Magazine of Natural History, 2(2): 435-440. Hottinger, L. 2001. Learning from the Past. Frontiers of Life 4/2, Discovery and Spoliation of the Biosphere. Hottinger, L. 2006. Illustrated glossary of terms used in foraminiferal research. Carnets de Géologie/Notebooks on Geology, Memoir 2. Hottinger, L. & Caus, E. 1993. Praestorrsella roestae (Visser), a foraminiferal index fòssil for Late Cretaceous deeper nerític depòsits. Zitteliana, 20: 213-221. Inan, N. 1996. Selimina spinalis n. gen. n. sp., a new upper Maastichtian foraminifer from Northeastern Turkey. Revue de Paléobiologie, 15(1): 215-223. Inan, N., Meriç, E. & Özgen, N. 1996. A different asexual reproduction in Simporbites papyraceus (Boubee) samples of Karaçam Highland (Niksar-Türkiye): A1x* individuals. Revue de Paléobiologie, 15(2): 449-459. Jiménez de Cisneros, D. 1919. Algunos fósiles de los alrededores de Alcoy. Boletín de la Sociedad Española de Historia Natural, 19: 294-296. Kutassy, A. 1934. Pachyodonta Mesozoica (Rudistis exclusis). In: Fossilium Catalogus, I. Animalia, Pars 68: 1-202. Gustav Feller, Neubrandenburg.Lamarck, J. B. 1801. Système des animaux sans vertèbres ou tableau général des classes, des ordres et des genres de ces animaux: 432 p. Lamarck,J. B. 1816. Histoire naturelle des animaux sans vertèbres. Tome second. Paris: Verdière, 568 p. Lambert, J. 1935. Sur qualques échinides fossiles de Valence et d’Alicante comuniqués par le professeur M. Darder Pericás. Boletín de la Real Sociedad de Historia Natural, 35: 59-371. Leske, N.G. 1778. Jacobi Theodori Klein naturalis dispositio echinodermatum . Accesserunt Lucubratiuncula de aculeis echinorum marinorum et Spicilegium de belemnitis. Edita et descriptionibus novisque inventis et synonomis auctorem aucta. Addimenta ad I. T. Klein naturalem dispositionem Echinodermatum: 278 pp. Leymerie, A. 1851. Mémoire sur un nouveau type pyrénéen parallèle à la craie proprement dite. Mémoires de la Société Géologique de France. 2(4): 3, 177-202. Marie, P. 1958. Goupillaudina, nouveau genre de foraminifère du Crétacé supérieur. Bulletin de la Société Géologique de France. 6(6): 861-876. Martín-Chivelet, J. 1992. Las plataformas carbonatadas del Cretácico Superior de la margen bética (altiplano de JumillaYecla, Murcia). Tesis Doctoral. Universidad Complutense de Madrid, 899 p. Els macroforaminífers i la fauna associada del Maastrichtià del sector Prebètic valencià sud (Est de la Península Ibèrica) Martín-Chivelet, J. 1994. Litoestratigrafía del Cretácico superior del Altiplano de Jumilla-Yecla (Zona Prebética). Cuadernos de Geología Ibérica, 18: 117-173. Martín-Chivelet, J. 1996. Late Cretaceous subsidence history of the Betic Continental Margin (Jumilla–Yecla región, SE Spain). Tectonophysics, 265, 191-211. Neumann, M. 1958. Révision des Orbitoïdidés du Crétacé et de l’Eocène en Aquitaine Occidentale. Mémoires de la Société Géologique de France, 37, mém. 83: 174 p. Martínez del Olmo, W. & Benzaquen, M. 1981. Mapa Geológico de España 1:50.000, hoja nº 820 (28-32) (Onteniente). IGME, Madrid. Pons, J., M., Gallemí, J., Höfling R. & Moussavian, E., 1994. Los Hippurites del Barranc del Racó, microfacies y fauna asociada (Maastrichtiense Superior, sur de la provincia de Valencia). Cuadernos de Geología Ibérica, (18): 271-307. Pons, J.M. & Sirna, G. 1992. Upper Cretaceous rudist distribution in the mediterranean Tethys: comparison between plataforms from Spain and south central Italy. Geologica Romana, 28: 341-349. Philip, J. 1983. Le Campanien et le Maastrichtien à rudistes et grands foraminifères de Quatretonda (Province de Valence, Espagne): une clef pour la biozonation et les corrélations stratigraphiques dans le domaine mésogéen. Géologie Méditerranéenne, 10(3-4): 87-98. Pons, J.M. & Sirna, G. 1994. Revision of Hippurites cornucopiae Defrance and proposal of a neotype. In: Matteucci et al. (eds.), Studies on ecology and paleoecology of benthic communities. Bollettino della Società paleontologica italiana, Spec. 2: 269-278. Pons, J., M. & Vicens, E. 2002. Campanian and Maestrichtian rudists from Southern Valencia province, south east Spain. in Proc. 1st International Conference on Rudists, UGSY, Mem. Publ.: 233-263. Ramírez Del Pozo & J., Martín-Chivelet, J. 1994. Bioestratigrafía y cronoestratigrafía del Coniaciense-Maastriehtiense en el sector Prebético de Jumilla-Yecla (Murcia). Cuadernos de Geología Ibérica, 18: 83-116. Reichel, M. 1949. Sur un nouvel Orbitoidé du Crétacé supérieur hellénique. Eclogae Geologicae Helvetiae. 42(2): 480-485. Robles-Salcedo, R., Rivas, G., Vicedo, V. & Caus, E. 2013. Paleoenvironmental distribution of larger foraminifera in Upper Cretaceous siliciclastic–carbonate deposits (Arén Sandstone Formation, south Pyrenees, northeastern Spain). Palaios, 28(9): 637-648. Robles, R. & Vicedo, V. 2016. Bioestratigrafía con macroforaminíferos hialinos del Cretácico superior de la Zona Prebética Externa Norte. IX Congreso Geológico de España, 16(1): 257-260. 75 Robles-Salcedo, R., Vicedo, V. & Caus, E., 2018. Latest Campanian and Maastrichtian Siderolitidae (larger benthic foraminifera) from the Pyrenees (S France and NE Spain).Cretaceous Research 81: 64-85. Rolland du Roquan, O. 1841. Description des coquilles fossiles de la famille des rudistes qui se trouvent dans le terrain crétacé des Corbières: 69 p., 8 pls. Septfontaine, M., Schlagintweit, F. & Rashidi, K. 2019. Pachycolumella nov. gen., shallow-water benthic imperforate foraminifera and its species from the Maastrichtian and Paleocene of Iran. Micropaleontology, 65(2): 145-160. Schlumberger, C. 1900. Note sur quelques Foraminifères noveaux ou peau connus du Crétacé d’Espagne. Bulletin de la Société géologique de France. 27(5): 456-465. Schlumberger, C. 1902. Première notes sur les Orbitoides. Bulletin de le Société Géologique de France 4(2): 225-261. Schlumberger, C & Munier-Chalmas, E. 1884. Note sur les Miliolidées trématophorées. Bulletin de la Société Géologique de France, 4(5): 291-304. Smith, A.B. & Jeffery, C.H. 2000. Maastrichtian and Palaeocene echinoids: a key to world faunas. Special Papers in Palaeontology, 63: 1-406. Smout, A. 1955. Reclassification of the Rotaliidea (Foraminifera) and two new Cretaceous forms resembling Elphidium. Journal of the Washington Academy of Sciences, 45(7): 201-210. Septfontaine, M., Schlagintweit, F. & Rashidi, K. 2019. Pachycolumella nov. gen., shallow-water benthic imperforate foraminifera and its species from the Maastrichtian and Paleocene of Iran. Micropaleontology, 65(2): 145-160. Van Gorsel, J. T. 1978. Late Cretaceous orbitoidal foraminifera. En Hedley, R.H. & Adams, C. G (eds). Foraminifera, v. 3, Academic Press, London, 120 p. Vera, J. A., Arias, C., García-Hernández, M., López-Garrido, A.C., Martín-Algarra, A., Martín-Chivelet, J., Molina, J.M., Rivas, P, Ruiz-Ortiz, P.A., Sanz de Galdeano, C. & Vilas, L. 2004. Las zonas externas béticas y el paleomargen Sudibérico. En Vera, J.A. (editor): Geología de España. SGE-IGME, Madrid, 890 p. Vicedo, V. 2009. Morfoestructura de los géneros cretácicos de los rhapydioninidae (foraminifera). (Tesis Doctoral). Universitat Autònoma de Barcelona, 171 p., 44 lám. Visser, A. M. 1951. Monograph on the foraminifera of the typelocality of the Maestrichtian (South-Limburg, Netherlands). Leidse Geologische Mededelingen. 16: 197-359. Zaghbib-Turki, D. 1987. Les Echinides du Crétacé de Tunisie, paléontologie Générale, systématique, paléoécologie, paléobiogéographie. Thèse d’Etat, Université de Tunis, 631 p. 76 P. Granero - R. Robles-Salcedo - G. Lucena - L. Troya - V. Vicedo APÈNDIX Figura 3 A B C D E F G Valvulina triangularis Valvulina triangularis Nummofallotia cretacea Nummofallotia cretacea Cuneolina sp. Idalina antiqua Idalina antiqua MGB 69792 LP1.6 MGB 69792 LP1.7 MGB 69795 LP3.11 MGB 69795 LP3.10 MGB 69792 LP1.1 MGB 84629 LP1.1 MGB 84629 LP1.19 Figura 4 A B Orbitoides apiculata Orbitoides apiculata MGB 64072 LP3.1 MGB 69778 LP4.8 Figura 5 A B C D E F G H Orbitoides apiculata Orbitoides apiculata Orbitoides apiculata Orbitoides apiculata Orbitoides apiculata Orbitoides apiculata Orbitoides gensacicus Orbitoides gensacicus MGB 64072 LP3 MGB 69778 LP4.8 MGB 64072 LP5.1 MGB 64072 LP13.1 MGB 64072 LP14.1 MGB 64072 LP13.5-6 MGB 69778 LP2.6 MGB 64072 LP5.2 Figura 6 A Omphalocyclus macroporus MGB 69778 LP4.9 Figura 7 A B C D E F Hellenocyclina beotica Hellenocyclina beotica Hellenocyclina beotica Omphalocyclus macroporus Omphalocyclus macroporus Omphalocyclus macroporus MGB 84632 LP1.2 MGB 64072 LP17.35 MGB 64072 LP23.01 MGB 69778 LP4.9 MGB 64072 LP17.28 MGB 64072 LP17.2 Figura 8 A B C D E Siderolites aff. calcitrapoides Siderolites aff. calcitrapoides Siderolites aff. calcitrapoides Siderolites aff. calcitrapoides Siderolites aff. calcitrapoides MGB 64072 LP17.3 MGB 84633 LP1.5 MGB 64072 LP15.1 MGB 64072 LP12.11 MGB 64072 LP1.6 F G H I J K L Siderolites aff. calcitrapoides Siderolites aff. calcitrapoides Siderolites aff. calcitrapoides Siderolites aff. calcitrapoides Siderolites aff. calcitrapoides Siderolites aff. calcitrapoides Siderolites aff. calcitrapoides MGB 64072 LP17.12 MGB 64072 LP11.4 MGB 64072 LP15.2 MGB 69795 LP2.5 MGB 64072 LP15.6-7 MGB 64072 LP17.9 MGB 84632 LP1.4 Figure 9 A B C D E F G H I J K L M N Pararotalia tuberculifera Pararotalia tuberculifera Pararotalia tuberculifera Pararotalia tuberculifera Pararotalia tuberculifera Pararotalia tuberculifera Pararotalia tuberculifera Praestorrsella rosteae Praestorrsella rosteae Praestorrsella rosteae Praestorrsella rosteae Praestorrsella rosteae Praestorrsella rosteae Praestorrsella rosteae MGB 64072 LP06.8 MGB 64072 LP1.7 MGB 64072 LP13.10-12 MGB 64072 LP3.23 MGB 64072 LP6.9 MGB 64072 LP17.11 MGB 84626 LP1.20 MGB 84627 LP1.17 MGB 64072 LP18.17 MGB 69778 LP4.25 MGB 64072 LP19.10 MGB 64072 LP17.18 MGB 64072 LP14.2 MGB 64072 LP3.18 Figura 10 A B C D E F G Goupilloudina sp. Goupilloudina sp. Goupilloudina sp. Sirtina orbitoidiformis Sirtina orbitoidiformis Sirtina orbitoidiformis Sirtina orbitoidiformis MGB 69796 LP2.1 MGB 64072 LP5.8 MGB 64072 LP15.9 MGB 64072 LP6.12 MGB 69795 LP3.9 MGB 69795 LP3.8 MGB 84627 LP1.18 Figura 11 A B C D E F G H I Fissoelphidium operculiferum Fissoelphidium operculiferum Fissoelphidium operculiferum Fissoelphidium operculiferum Selimina cf. spinalis Rotaliidae sp. 1 Rotaliidae sp. 1 Rotaliidae sp. 2 Rotaliidae sp. 2 MGB 84626 LP1.10 MGB 84630 LP1.7 MGB 64072 LP10.14 MGB 69792 LP2.6 MGB 84627 LP1.18 MGB 64072 LP01.9 MGB 64072 LP3.11 MGB 84633 LP1.2 MGB 84629 LP1.11