La problemàtica de la transició batxillerat-universitat és avui un fenomen de preocupació i un tema de debat. La revisió de la recerca posa de manifest que, en l’anàlisi de la transició a launiversitat, s’han fet estudis que descriuen resultats acadèmics al final d’un determinat període i seguiments de cohorts específiques en referència a centres específics1 però, no s’ha produït, un plantejament comprensiu i profund que permeti constatar el conjunt de factors psicosocials relacionats amb la qualitat de les transicions acadèmiques. La transició a la universitat és unprocés complex que comporta per a l’estudiant canvis personals i vitals significatius, amb conseqüències que afecten també el marc social. El treball desenvolupat s’emmarca en les línies actuals de l’estudi de la transició a la universitat, representades en els treballs de Terenzini (1993) i Pautler (1996) sobre les trajectòries de transició dels estudiants d’EUA o els estudis de Yorke (1998) que analitzen les trajectòries d’abandonament i fracàs universitari a la Gran Bretanya. L’interès d’aquest acull tant la perspectiva de l’impacte de la transició sobre la persona - com el propi procés afecta a la persona -, com la perspectiva del procés, és a dir, quins recursos personals i contextuals permeten reduir l’impacte de la transició i facilitar l’adaptació al canvi de les persones queaccedeixen a la universitat. En aquest sentit l’estudi presenta un model que tracta de captar la interacció dels factors personals i contextuals que expliquen les diferents trajectòries de transicióa la universitat: de continuïtat o d’abandonament, d’èxit en la integració o de fracàs en la superació dels problemes generats per la discontinuïtat d’ambients educatius.