Parsifal és, segons la manera en què es mire, l’excepció dins el llistat de drames musicals wagnerians pel tractament sense precedents que fa de motius catòlics en un lloc i un moment com la recentment unificada Alemanya, on la construcció de la identitat nacional passava per un model social i cultural concret i, per tant, també religiós. Però una òptica diferent ens pot apropar a una ingent quantitat de paral·lelismes entre el model artístic expressat per Wagner en els seus escrits teòrics de joventut i alguns dels elements estètics i ideològics de la seua darrera obra. L’espectacle operístic en l’actualitat continua sent fruit de la societat en què es gesta i per això Stefan Herheim utilitza una visió diacrònica de la recepció d’aquesta obra wagneriana com a un dels motius principals sobre els quals construirà una dramatúrgia densa i meditada en què es durà a terme fins a les seues últimes conseqüències una revisió en clau contemporània del concepte d’obra d’art del futur.

Parsifal es, según la manera en que se mire, la excepción dentro del listado de dramas musicales wagnerianos por el tratamiento sin precedentes que hace de motivos católicos en un lugar y un momento como la recientemente unificada Alemania, donde la construcción de la identidad nacional pasaba por un modelo social y cultural concreto y, por tanto, también religioso. Pero una óptica diferente nos puede acercar a una ingente cantidad de paralelismos entre el modelo artístico expresado por Wagner en sus escritos teóricos de juventud y algunos de los elementos estéticos e ideológicos de su última obra. El espectáculo operístico en la actualidad continúa siendo fruto de la sociedad en la que se gesta y por eso Stefan Herheim utiliza una visión diacrónica de la recepción de esta obra wagneriana como uno de los motivos principales sobre los cuales construirá una dramaturgia densa y meditada en la que se llevará a cabo hasta sus últimas consecuencias una revisión en clave contemporánea del concepto de obra de arte del futuro.

Parsifal is, depending on the way one looks at it, the exception within the list of Wagnerian musical dramas for the unprecedented treatment of catholic motifs used in a place and time as recently united Germany is, where the construction of national identity goes through a specific social and cultural model and, so that, also a religious one. But a different viewpoint can bring us closer to a huge quantity of parallelisms between the artistic model expressed by Wagner on his youth theoretical writings and some of the aesthetic and ideological elements of his last work. The operatic spectacle at present is already fruit of the society in which it is gestated, and that’s the reason why Stefan Herheim uses a diachronic sight of this Wagnerian work reception as one of the main motifs above which he will build a dense and meditated dramaturgy in which he will develop a contemporary review of the concept of artwork of the future.