Iniciats alguns avenços importants en l'extensió de l'ús del català en els àmbits i funcions de més directa dependència de les administracions autonòmica i local a Catalunya, hom nota, en canvi, força més lentitud i retarden en els terrenys de responsabilitat privada. És aquest un fet preocupant per tal com precisament els comportaments no-oficials tenen una enorme influència en la direcció cap al fracàs o cap a l'èxit dels processos de normalització lingüística. Aquest pes decisiu en el decantament dels fenòmens lingüístics històrics augmenta contínuament en les societats contemporànies a través de les noves tecnologies i, en especial, en situacions, com la catalana, de legitimació oficial de l'idioma dominant abans de l'inici del procés de normalització i de minorització demogràfica progressiva del grup de primera llengua catalana. Tot i que a nivell d'actituds els catalanoparlants (= 1a llengua catalana) semblin mantenir un alt grau de lleialtat al seu idioma propi, en el terreny dels comportaments pràctics la situació és diferent i d'alt risc per a la mateixa existència futura de la llengua. Cal, doncs, estar alerta i no caure en els mateixos errors d'altres processos de normalització que, com en el cas irlandès, es van centrar només bàsicament en l'administració i el sistema escolar i van deixar sense intervenció les institucions econòmiques de dependència privada (Macnamara, 1971).