Situat a l’est del Lluçanès, Sant Bartomeu del Grau es separa de la Plana de Vic per la costa encinglerada a llevant del municipi. L’altitud dels serrats que envolten el poble, al voltant dels 900 metres, permet contemplar vistes de la Plana i les muntanyes circumdants (el Montseny, les Guilleries i el Collsacabra, el Puigsacalm), de bona part del Pirineu Oriental (el Canigó, el Puigmal, el Pedraforca, el Cadí), i de les serres situades a migdia, com ara Montserrat. El relleu està format per un conjunt de serrats, torrents i rieres que, a Sant Bartomeu, donen un paisatge abrupte, encinglerat i ple de valls curtes i profundes. La primera dificultat per a un desenvolupament equilibrat i sostingut del territori és l’aïllament del mateix. De la mateixa manera, la principal font de riquesa per un creixement oportú és la facilitat de comunicació i interrelació. D’aquí, la importància d’apropar el món rural al conjunt de la societat, com a dret, com a factor de normalitat, com a base per al seu desenvolupament econòmic i com a garantia d’accés als serveis més essencials, així com a fi de fomentar l’equilibri territorial. L’arranjament de camins facilita el pas a punts d’interès paisatgístic, turístic, cultural o mediambiental i, en conseqüència, es contribueix a diversificar l’economia de l’entorn rural. La transició entre el clar i l’obscur és el caràcter de l’actuació. El sòl estableix les directrius. On es treballa en sòl àrid? On es treballa en sòl vegetal? Depenent del substrat a cada punt, l’objecte de transició tindrà diferents propietats, es caracteritzarà pel sòl que trepitja. La condició expositiva que mostra un espai natural d’explotació geòtropa genera determinades visuals que, junt a la presència del verd característic rural, defineix un punt d’interès paisatgístic dedicat al substrat de roca, a la tipologia d’explotació i al coneixement d’aquest actor; el sòl. L’aprenentatge visual és el protagonista d’aquest espai. El lloc captiva a l’usuari, el lloc com a amfitrió, l’usuari com a convidat. El propi espai és allò a ensenyar. La pedrera com a museu natural. Un museu que mostra l’estat de roca calcària, a través de diferents recorreguts, que responen als diferents sentits humans, i permeten una experimentació visual i tàctil de l’entorn més immediat. Com a museu, la morfologia de l’actuació proposa diferents recorreguts per experimentar diferents visuals respecte el propi lloc. Així mateix, es treballa la transició entre els espais (sales) del museu. Com a actor principal, el sòl, la roca calcària és l’encarregada a treballar aquestes transicions junt a les bosses de vegetació arbustives existents. Les transicions segueixen procurant el clarobscur; un espai que degut al canvi d’altimetria, permet maximitzar aquest efecte, i treballar la comparació entre l’escala humana i l’escala natural. L'observació és la resposta. El visitant es fixarà en allò que potenciï aquest efecte. Tot i així, sempre tindrà l'opció de recórrer el lloc lliurement, de sentir-lo, estar-hi, caminar-lo.