Fruit de la consideració que els treballs de recerca han de desembocar necessàriament en la construcció d’eines o de recursos que estiguin directament relacionats amb aplicacions lingüístiques, i del nostre interès inicial pels fenòmens lingüisticodiscursius, vam constatar que existia un gran distanciament entre els estudis sobre el discurs d’orientació teoricodescriptiva i els d’orientació aplicada, i vam plantejar-nos la possibilitat de proposar una aplicació que unís tots dos tipus d’estudi. L’interès per la lexicografia i pels connectors del discurs va fer centrar el nostre punt d’atenció en els diccionaris, en què s’observa un exemple clar de les dificultats d’accés a la informació lexicogràfica que configuren totes les peces lèxiques que són difícils de definir mitjançant la metallengua del contingut, bona part de les quals tenen una forta càrrega pragmàtica. El nostre interès per les peces lèxiques connectives va portar-nos a observar preliminarment que la majoria dels connectors utilitzats pels parlants del català no estaven descrits en les obres lexicogràfiques i que, si ho estaven, el seu tractament era asistemàtic i insuficient. El principal escull teòric i aplicat amb què es troben els lexicògrafs a l’hora de representar els connectors és l’aparent dispersió polisèmica d’aquestes peces lèxiques en el discurs en relació amb la possible variació funcional dins d’una mateixa unitat. Un segon problema és la dificultat per representar les relacions entre la multitud de formes lèxiques que poden expressar una mateixa funció semanticopragmàtica. L’article s’estructura en tres parts: en la primera analitzarem la informació sobre els connectors que es pot extreure de tres eines electròniques per al català. En la segona fonamentarem teòricament la proposta aplicada per a la representació dels connectors en els diccionaris i, finalment, en la tercera presentarem les decisions de disseny d’aquesta eina aplicada (ALCOR).