L'objectiu d'aquest article és caracteritzar la primera persona del plural des del punt de vista semàntic, referencial i pragmàtic, tal com es manifesta en català. El treball parteix de les dades obtingudes en un estudi més ampli sobre la dixi de persona (Nogué, 2008), i n'aprofundeix l'anàlisi posant l'èmfasi en aquest aspecte concret. És, doncs, un treball de micropragmàtica, perquè pren un tret gramatical de la llengua ¿morfològic, en aquest cas¿ i l'analitza des del punt de vista de l'ús. Els marcs teòrics de partida són, d'una banda, el dels marcs participatius ('participation framworks') d'Erving Goffman (1981) i, de l'altra, la descripció comunament acceptada ¿ampliada a Nogué (2008)¿ de la dixi de persona (bàsicament, Levinson 1983)