Abstract:
|
La variant algueresa de la llengua catalana dona lloc al més petit i més allunyat dels
territoris on avui és viva la llengua catalana. Es tracta d’un territori de frontera marcat,
més que cap altre, per la gran complexitat dels contactes lingüístics que experimenta (al
veïnatge del sard cal sobreposar-hi la llengua italiana que ostenta el rang de llengua
oficial) i per l’aïllament que suposen la pertinença a un estat diferent i quasi 200 milles
marines de distància del territori catalanoparlant més proper. El caràcter fronterer, per
tant, hi és portat fins a l’extrem, com sigui que, a diferència de les altres fronteres de la
llengua, el parlar de l’Alguer no experimenta cap mena de continuïtat territorial, per cap
dels seus costats. Sense transicions dialectals, sense contacte natural amb parlants veïns,
ni que posseeixin un estatus administratiu diferent, els catalanoparlants de l’illa de
Sardenya mantenen encara –fins quan?– el llegat lingüístic dels seus predecessors.
Malgrat l’estroncament contemporani de la transmissió familiar de la llengua, malgrat
l’absència de les plataformes de promoció pública que comportaria un cert grau
d’oficialitat, l’interès per la llengua pròpia és prou present en la societat municipal, i
dona peu a iniciatives com ara la publicació recent d’una versió algueresa de la cèlebre
narració de Saint-Exupéry.
Aquesta singular traducció, publicada l’octubre de 2015, ens serveix de pretext per
analitzar, en el present treball, diversos aspectes de la caracterització històrica de
l’alguerès, i per abordar una aproximació a les circumstàncies i les característiques
actuals d’aquesta varietat del català |