En la segona meitat del segle XX el cotxe es va consolidar com a mode principal en els desplaçaments de curta i mitjana distància i l’avió es va esdevenir pràcticament hegemònic en els desplaçaments de llarga distància. El ferrocarril, que havia tingut el seu màxim esplendor a finals del segle XIX i en la primera meitat del segle XX, passava per dècades de decadència i abandonament, ja que la major part de les inversions anaven destinades a la xarxa viària i, especialment, a les autopistes. Les estacions no quedaven al marge d’aquest context de decadència ferroviària. De manera progressiva s’eliminava el personal de les petites estacions, concentrant el control del trànsit ferroviari a les principals estacions. Pel que fa a les grans estacions, la seva degradació i falta de manteniment redundava en una pitjor qualitat de servei. A més, la clausura de grans extensions de tallers ferroviaris i estacions de mercaderies, traslladats als afores de la ciutat, afavoria un abandonament de la zona, amb la conseqüent pèrdua de qualitat urbana en els barris situats en les immediacions de l’estació. L’alta velocitat ha representat un salt qualitatiu en la importància del ferrocarril en el transport de viatgers. Les estacions no s’han quedat al marge d’aquesta revolució, i han experimentat operacions de millora i ampliació per adaptar-les al seu nou rol com a node de la xarxa d’altes prestacions. L’alta velocitat ha fet pujar al tren molts viatgers que anteriorment es decantaven per l’avió, per la qual cosa l’estació torna a recuperar protagonisme com a porta d’entrada a les ciutats, i pren funcions diverses més enllà de ser un simple punt d’accés a la xarxa ferroviària. La present tesina se centra en analitzar les actuacions realitzades a les estacions arran de l’arribada del tren d’alta velocitat, i també estudia els motius que porten a la construcció de noves estacions, ja sigui dins de la ciutat com fora de la trama urbana.