“El paisaje no existe, tenemos que inventarlo” (Cueco, 1982). La Costa Gironina, va esdevenir paisatge desdel moment que Ferràn Agulló li va donar un nom: la Costa Brava, que pintors i fotògrafs, van ensenyar amirar. Un paisatge fet de la suma de molts paisatges que Josep Pla en la Guía General y Verídica va dibuixar amb paraules. La publicitat de la Costa Brava, formada per les fotografies i les guies turístiques, van ser els testimonis de la transformació del paisatge que amb la irrupció del turisme va patir aquesta costa, entre els anys 20 i 60. La necessitat urgent d’allotjament va propiciar la construcció d’una nova arquitectura hotelera, a partir dels anys 50, que d’acord amb la Normativa Urbanística de l’època, va establir una relació de diàleg amb el seu entorn, creant un nou paisatge. Amb la suma d’aquests testimonis escrits, imatges i publicacions, podem precisar el ritme de creixement i la transformació d’un paisatge natural, arquitectònic i humà, que de la mà del turisme va definir i redefinir una part del territori català. Un territori que fins a la meitat dels anys seixanta va mantenir l’equilibri entre l’arquitectura i el paisatge, sense imposar-se un sobre l’altre.