La industria cinematográfica canadiense en general y, muy especialmente, la centrada en el fantástico y otros géneros afines, produce contados exponentes hasta mediados los años setenta (una quincena en el ámbito de terror), por factores como la inexistencia de un mercado o la arraigada supeditación a la industria estadounidense. La Canadian Film Development Corporation, instituida en 1967, representa la primera política cinematográfica importante del gobierno liberal para financiar el cine canadiense comercial. La imposición de un incentivo fiscal del 100% en 1974, denominado Capital Cost Allowance, fomenta la producción privada, y conduce a una polémica etapa conocida como la Tax Shelter Era, que enseguida cobra efecto y, en una primera fase, inunda el mercado de productos. Algunos de los films producidos en esta época logran reconocimiento crítico o éxito comercial, pero muchos otros son valorados como indistinguibles de mediocres películas estadounidenses, y otros ni siquiera consiguen o pretenden estrenarse. En 1982, la regulación federal es reducida a la mitad, y esta etapa concluye. La productora independiente Cinépix (Quebec), muy concentrada en el cine de género, especialmente en un subgénero del terror, el slasher, es la que mayor rendimiento económico y artístico obtiene durante la Tax Shelter Era. Sus logros artísticos, no obstante, no son reconocidos hasta transcurridas más de tres décadas desde su producción, cuando parte de la crítica cinematográfica y la academia canadienses emprenden una necesaria rehabilitación, basada en un revisionismo libre de perjuicios hacia el cine de género, y no en el impulso nacionalista que ha condicionado la historiografía canadiense. La Tax Shelter Era no representa un desastre cultural e industrial para el cine canadiense, sino que sienta los cimientos para edificar una industria solvente e inventiva. Cinépix ejemplifica cómo ese modelo de financiación público-privada hace plausible comercializar un conjunto heterogéneo y altamente influyente de títulos de terror, sin renunciar a conceder a los directores la posibilidad de introducir comentarios sociales y políticos, siempre en un contexto de producción industrial.

The Canadian film industry in general and, very especially, the one focused in the fantastic and other related genres, produces just a few exponents until the middle seventies (fifteen in the field of horror), because of factors such as the lack of a market or the rooted subordination to the American industry. The Canadian Film Development Corporation, established in 1967, represents the first important film policy of the liberal government to fund Canadian commercial cinema. The imposition of a fiscal incentive of 100% in 1974, denominated Capital Cost Allowance, fosters the private production, and results in a polemical stage known as the "Tax Shelter Era", which immediately becomes effective and, in a first phase, floods the market with products. Some of the films produced at this time have critical recognition or commercial success, but many are rated as indistinguishable from mediocre American movies, and others do not even achieve or pretend to release. In 1982, the federal regulation is reduced by half, and this stage concludes. The independent production company Cinépix (Quebec), very focused in genre cinema, especially in a subgenre of horror, the slasher, is the one that obtains the highest economic and artistic profitability during the "Tax Shelter Era". However, it is not recognized until more than three decades after their production, when part of the Canadian film criticism and academia undertake a necessary rehabilitation, based on a revisionism free of prejudices to genre cinema, and not on the nationalist impulse that has conditioned the Canadian historiography. The "Tax Shelter Era" does not represent a cultural and industrial disaster for Canadian cinema, but it lays the foundations to build a solvent and inventive industry. Cinépix exemplifies how this public-private funding model makes plausible to market an heterogeneous and highly influential group of horror titles, without giving up to grant the directors the possibility to incorporate social and political commentaries, always in a context of industrial production.

La indústria cinematogràfica canadenca en general i, molt especialment, la centrada en el fantàstic i altres gèneres afins, produeix comptats exponents fins mediats els anys setanta (una quinzena en l'àmbit de terror), per factors com la inexistència d'un mercat o l'arrelada supeditació a la indústria estatunidenca. La Canadian Film Development Corporation, instituïda en 1967, representa la primera política cinematogràfica important del govern liberal per a finançar el cinema canadenc comercial. La imposició d'un incentiu fiscal del 100% en 1974, denominat Capital Cost Allowance, fomenta la producció privada, i condueix a una polèmica etapa coneguda com la Tax Shelter Era, que de seguida cobra efecte i, en una primera fase, inunda el mercat de productes. Alguns dels films produïts en aquesta època aconsegueixen reconeixement crític o èxit comercial, però molts altres són valorats com a indistingibles de mediocres pel·lícules estatunidenques, i uns altres ni tan sols aconsegueixen o pretenen estrenar-se. En 1982, la regulació federal és reduïda a la meitat, i aquesta etapa conclou. La productora independent Cinépix (Quebec), molt concentrada al cinema de gènere, especialment en un subgènere del terror, el slasher, és la que major rendiment econòmic i artístic obté durant la Tax Shelter Era. Els seus assoliments artístics, no obstant això, no són reconeguts fins transcorregudes més de tres dècades des de la seva producció, quan part de la crítica cinematogràfica i l'acadèmia canadenques emprenen una necessària rehabilitació, basada en un revisionisme lliure de perjudicis cap al cinema de gènere, i no en l'impuls nacionalista que ha condicionat la historiografia canadenca. La Tax Shelter Era no representa un desastre cultural i industrial per al cinema canadenc, sinó que estableix els fonaments per a edificar una indústria solvent i inventiva. Cinépix exemplifica com aquest model de finançament públic-privat fa plausible comercialitzar un conjunt heterogeni i altament influent de títols de terror, sense renunciar a concedir als directors la possibilitat d'introduir comentaris socials i polítics, sempre en un context de producció industrial.