La diversitat de contextos formals en què s’utilitza la llengua oral, unida a la interrelació constant entre parlants de diferents varietats geogràfiques, fa indispensable disposar de models referencials, integradors i funcionals que sorgeixin del consens entre l’autoritat acadèmica —la normativa— i els parlants —l’ús—, als quals cal garantir la màxima identificació possible amb les formes estàndard per tal d’afavorir- ne l’acceptació. El marc de l’oralitat formal creix en la mesura que augmenten les necessitats comunicatives d’una societat. Aquestes alhora generen nous àmbits de comunicació i afavoreixen el sorgiment del que anomenem comunicadors professionals. D’aquests s’espera sovint que s’erigeixin com a models lingüístics, ja sigui de forma individual o col.lectiva. De fet, aquestes exigències individuals o col.lectives són les que en bona mesura determinen el grau de normalització lingüística de la societat.
Catalan
Institut d'Estudis Catalans, Societat Catalana de Llengua i Literatura
Reproducció del document publicat a http://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/article/view/18540.001/44638
Llengua i literatura: revista anual de la Societat Catalana de Llengua i literatura, 2005, núm. 16, p. 229-246
cc-by-nc-nd (c) Institut d'Estudis Catalans, Societat Catalana de Llengua i Literatura, 2005
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/
Documents de recerca [17848]