|
Notes:
|
En aquest article es presenta una selecció d’un corpus extret del Pantagruel, en el qual els personatges
de Rabelais ataquen o afalaguen, grotescament i hiperbòlica, en el més pur estil pantagruèlic,
les altres nacions o viles. Per a aquests epítets ètnics, Rabelais reutilitza el blasó popular
(blason populaire), en una fusió total de la lloança i la injúria. En el nostre treball comprovarem
si la visió sociocèntrica que el blasonador aplica al blasonat, així com el propòsit lúdic, han aconseguit
ser traslladats a les versions catalana (Miquel-Àngel Sánchez Férriz, 1985), espanyola
(Alicia Yllera, 2003), italiana (Mario Bonfantini, 1953) i anglesa (Burton Raffel, 1991).
This article features a corpus-based selection taken from Pantagruel, in which Rabelaisian characters
attack or praise—in finest Pantagruelian style: grotesquely and hyperbolically—other nations
or towns. In these ethnic epithets, Rabelais returns to the genre of the blason populaire, concocting
a thorough blend of flattery and injury. In this study we shall attempt to determine whether
the sociocentric perspective with which the blasonneur depicts the blasonné, with all its mischievousness,
is transferred intact into the versions in Catalan (Miquel-Àngel Sánchez Férriz, 1985),
Spanish (Alicia Yllera, 2003), Italian (Mario Buonfantini, 1953) and English (Burton Raffel, 1991). |
