Hem vist que l'adolescència com a construcció simbòlica és aquell temps en el qual, juntament amb l'elaboració dels canvis corporals per construir una pròpia identitat, esdevé un increment pulsional que ha de ser tramitat o bé recorrent a l'Altre, o bé al seu propi cos. Aquesta última sortida ens enfronta amb la possibilitat de trobar-nos davant un cos anorèxic, camp de batalla ofert al joc automàtic de la pulsió, més enllà del principi del plaer. Situat en el lloc de l'ideal al qual aspira la societat postmoderna, l'adolescent, immers en l'excés de gaudi, s'enfronta a l'anorèxia com una de les manifestacions culturals que banalitzen al desig, sempre amb l'esperança que com Subjecte acoti el patiment acceptant la castració. La clínica confirma que l'anorèxia va més enllà de les estructures quan la insistència pulsional esdevé símptoma quant provocació dirigida a un altre, o com a expressió de falla en l'estructuració subjectiva i condició d'existència que posa en risc la vida. En aquesta última, la psique només transmet un senyal somatopsíquica primitiva que es tradueix en eclosió somàtica per evacuar la tensió, sense enviar un senyal d'angoixa. Hem vist com procedir analíticament en aquests casos suposarà: sostenir en l'ésser, interpretar l'afecte intolerable i crear condicions psicològiques que siguin més favorables per a les funcions del jo. És a dir, generar les condicions perquè el pacient relati l'afecte no com un espectador objectiu, sinó que desplegui la seva capacitat vivencial permetent que l'afecte i la representació es conjuguen adequadament a través del que anomenem paraules fonamentals, és a dir, aquelles que són capaços d'expressar sentiments. En canvi, treballar amb qui pateix una anorèxia-símptoma permetrà una lectura metapsicológica que ens porti del símptoma a la seva veritat a desvetllar.

Hemos visto que la adolescencia como construcción simbólica es aquel tiempo en el cual, junto con la elaboración de los cambios corporales para construir una propia identidad, acontece un incremento pulsional que ha ser tramitado o bien recurriendo al Otro, o bien a su propio cuerpo. Esta última salida nos enfrenta con la posibilidad de hallarnos ante un cuerpo anoréxico, campo de batalla ofrecido al juego automático de la pulsión, más allá del principio del placer. Ubicado en el lugar del ideal al que aspira la sociedad posmoderna, el adolescente, inmerso en el exceso de goce, se enfrenta a la anorexia como una de las manifestaciones culturales que banalizan al deseo, siempre con la esperanza de que como Sujeto acote el sufrimiento aceptando la castración. La clínica confirma que la anorexia va más allá de las estructuras cuando la insistencia pulsional deviene síntoma en cuanto provocación dirigida a un Otro, o como expresión de falla en la estructuración subjetiva y condición de existencia que pone en riesgo la vida. En esta última, la psique solo transmite una señal somatopsíquica primitiva que se traduce en eclosión somática para evacuar la tensión, sin enviar una señal de angustia. Hemos visto cómo proceder analíticamente en estos casos supondrá: sostener en el ser, interpretar el afecto intolerable y crear condiciones psicológicas que sean más favorables para las funciones del yo. Es decir, generar las condiciones para que el paciente relate el afecto no como un espectador objetivo, sino que despliegue su capacidad vivencial permitiendo que el afecto y la representación se conjuguen adecuadamente a través de lo que denominamos palabras fundamentales, o sea, aquellas que son capaces de expresar sentimientos. En cambio, trabajar con quien padece una anorexia-síntoma permitirá una lectura metapsicológica que nos lleve del síntoma a su verdad a develar.