Resiliència i estrès demogràfic a la Catalunya del segle XXI

Abstract

Si la resiliència és definida com la capacitat d'un individu o d'un sistema complex de tornar a l'antic equilibri o trobar-ne un de nou després d'una situació crítica, sens dubte podem caracteritzar la demografia catalana del segle XXI com un sistema resilient. En el nou mil·lenni, Catalunya ha donat el salt dels 6,2 als 7,5 milions gràcies fonamentalment al boom migratori, amb més d'1,7 milions de persones arribades de 2000 a 2014. En conseqüència, el 17% de la població empadronada al 2015 havia nascut a l'estranger. A partir de 2008, a causa de l'esclat de la bombolla immobiliària i financera primer, i dels ajustos estructurals més tard, l'arribada de fluxos internacionals ha caigut a la meitat, alhora que s'ha incrementat l'emigració, gairebé 800 mil sortides, de les que només un 14% han estat protagonitzades per autòctons. I, amb tot, les pèrdues poblacionals han estat mínimes. La formació de les famílies i la fecunditat es fan ressò d'aquesta immigració recent i de l'impacte de la crisi, però també acusen la frustració d'un projecte igualitari de gènere encara no acomplert, disminuint el nombre d'unions i de naixements, i accelerant el procés de desinstitucionalització endegat fa dècades. Mentrestant, l'esperança de vida en néixer ha seguit creixent, guanyant des de 2000 uns anys, escurçant distàncies entre els sexes, igualant-se en la fortuna i en la desgràcia.

En el nuevo milenio, Cataluña ha dado un salto desde los 6,2 a los 7,5 millones de habitantes, gracias al boom migratorio, con más de 1,7 millones de personas llegadas entre el año 2000 y el 2014. En consecuencia, el 17% de la población empadronada en 2015 había nacido en el extranjero. A partir de 2008, debido al estallido de la burbuja inmobiliaria y financiera primero y más tarde a los ajustes estructurales, la llegada de flujos internacionales cae a la mitad, al tiempo que se incrementa la emigración, con casi 800 mil salidas, un 14% protagonizadas por autóctonos. Aun así, las pérdidas poblacionales han sido mínimas. La formación de familias y la fecundidad se ven afectadas por este giro reciente de la inmigración y por el impacto de la crisis, pero también acusan la frustración de un proyecto de género igualitario todavía no alcanzado, disminuyendo el número de uniones y de nacimientos y acelerando el proceso de desinstitucionalización iniciado hace unas décadas. Mientras tanto, la esperanza de vida al nacer ha seguido creciendo, ganando unos tres años de vida desde el año 2000, acortando distancias entre sexos, igualándose en la fortuna y en la desgracia.