Auto-ocultación e impostura : más allá de la doble invisibilidad de la traductora. El caso de María Lejárraga (o de su pseudónimo,

Abstract

Desde los estudios de género, así como desde la historiografía literaria contemporánea, se ha empezado a promover recientemente el (re)descubrimiento de escritoras, artistas e intelectuales en general de nuestra Edad de Plata, con el propósito de evidenciar sus aportaciones culturales a la contemporaneidad, a menudo silenciadas y olvidadas. La recuperación de escritoras y artistas de esta época constituye no solo una salida del "anonimato" para estas mujeres, en un proceso que es, sin duda alguna, de absoluta justicia, sino que comporta, asimismo, una revisión del canon de la Edad de Plata, cuestionando las asunciones e interpretaciones consolidadas en nuestra tradición crítica, además de recuperar una gran cantidad de producción literaria e identificar el carácter patriarcal de nuestras élites culturales y artísticas a las puertas de la modernidad. Uno de los casos más llamativos de este grupo de mujeres "silenciadas" lo constituye María Lejárraga, figura fundamental y muy activa del modernismo hispánico, que, por un cúmulo de circunstancias -empezando por sus propias decisiones, al asumir desde un principio como pseudónimo el nombre de su marido-, acabó por convertirse en un verdadero fantasma, a pesar de su gran relevancia para las letras hispánicas de la primera mitad del siglo XX.

Des dels estudis de gènere, així com des de la historiografia literària contemporània, s'ha començat a promoure recentment el (re)descobriment d'escriptores, artistes i intel·lectuals en general de la nostra Edat de Plata, amb el propòsit d'evidenciar les seves aportacions culturals a la contemporaneïtat, sovint silenciades i oblidades. La recuperació d'escriptores i artistes d'aquest període significa no sols una sortida del "anonimat" per aquestes dones, en un procés que és, sens cap dubte, d'absoluta justícia; sinó que tanmateix comporta una revisió del cànon de l'Edat de Plata, qüestionant les assumpcions i interpretacions consolidades en la nostra tradició crítica, a més de recuperar una gran quantitat de producció literària i identificar el caràcter patriarcal de les nostres elits culturals i artístiques a les portes de la modernitat. Un dels casos que més destaquen d'aquest grup de dones "silenciades" és el de María Lejárraga, figura fonamental i molt activa al Modernisme hispànic, que, per un cúmul de circumstàncies -començant per les seves pròpies decisions, al adoptar des de bon principi el nom del seu marit com a pseudònim-, va acabar convertint-se en un autèntic fantasma, malgrat la seva gran rellevància per les lletres hispàniques de la primera meitat del segle XX.

Gender Studies and contemporary Literary History have recently begun to promote the (re)discovery of female writers, artists, and intellectuals of the Spanish Silver Age, with the aim of bearing witness to their cultural contributions to the present day, which have often been silenced and forgotten. The recovery of female writers and artists of that period is not only a way out of "anonymity" for these women -a process that is undoubtedly a work of absolute justice-, but it also entails a reworking of the canon of the Spanish Silver Age, questioning assumptions and interpretations consolidated in our critical tradition, as well as recovering a large amount of literary/artistic production and identifying the patriarchal nature of our cultural and artistic elites at the dawn of modernity. One of the most striking cases of this group of "silenced" women is María Lejárraga, an essential and also a very active literary writer of the Hispanic Modernism. Several circumstances -starting with her own decisions, since she adopted as her pseudonym the name of her husband- led her to become a true ghostly absence, despite her great relevance for the Hispanic literature of the first half of the twentieth century.