Adoctrinamiento moral, realismo y trascendencia en las obras de Manuel Polo y Peyrolón y Pedro Antonio de Alarcón

Abstract

Manuel Polo y Peyrolón y Pedro Antonio de Alarcón tuvieron en común una trayectoria política que los llevó al Congreso y una carrera literaria que tuvo sus episodios más brillantes en la década de 1870. Terminada ésta, ambos autores dieron muestras de una obsolescencia estética y literaria que se manifestó en el recurso a personajes descritos en términos maniqueos o en la interrupción de sus obras con exhortaciones políticas y morales. En este artículo consideramos que la literatura, susceptible de ser empleada para difundir lecturas del pasado, discursos morales e imaginarios políticos, constituye un campo de estudio histórico consolidado. También partimos de la hipótesis de que su involución privó a Polo y Alarcón del respaldo del público y de la crítica. Pese a que otros literatos les advirtieron del peligro de devenir irrelevantes, pretendemos demostrar que la decisión de convertir sus trabajos literarios en ejercicios de intransigencia ideológica fue una respuesta calculada, pero también pesimista, al cierre de oportunidades políticas que la consolidación del proyecto canovista supuso para la facción más reaccionaria del Partido Conservador y para los seguidores de Carlos VII.

Manuel Polo y Peyrolón i Pedro Antonio de Alarcón van tenir en comú una trajectòria política que els va portar al Congrés i una carrera literària que va tenir els seus episodis més brillants la dècada de 1870. Acabada aquesta, tots dos autors van donar mostres d'una obsolescència estètica i literària que es va manifestar en el recurs a personatges descrits en termes maniqueus o en la interrupció de les seves obres amb exhortacions polítiques i morals. En aquest article considerem que la literatura, susceptible de ser emprada per a difondre lectures del passat, discursos morals i imaginaris polítics, constitueix un camp d'estudi històric consolidat. També partim de la hipòtesi que la seva involució va privar Polo i Alarcón del suport del públic i de la crítica. Tort i que altres literats els van advertir del perill d'esdevenir irrellevants, pretenem demostrar que la decisió de convertir els seus treballs literaris en exercicis d'intransigència ideològica va ser una resposta calculada, però també pessimista, al tancament d'oportunitats polítiques que la consolidació del projecte canovista va suposar per a la facció més reaccionària del Partit Conservador i per als seguidors de Carles VII.

Manuel Polo y Peyrolón and Pedro Antonio de Alarcón had in common a political career that took them to Congress and a literary vocation that had its most brilliant episodes in the 1870s. After this, both authors showed signs of an aesthetic and literary obsolescence which was manifested in the abuse of characters described in Manichean terms or in the interruption of their works with political and moral exhortations. In this article we consider that literature, which can be used to disseminate readings of the past, moral discourses and political imaginaries, constitutes a consolidated field of historical study. We also start from the hypothesis that their involution deprived Polo and Alarcón of public and critical support. Despite the fact that other writers warned them that they were in danger of becoming irrelevant, we intend to demonstrate that the decision to convert their literary works into essays of ideological intransigence was a calculated response, but also a pessimistic one, to the closure of political opportunities suffered by the reactionary faction of the Conservative Party and the followers of Charles VII with the consolidation of the Canovist project.