El presente estudio pretende caracterizar a los practicantes de baile en relación al modelo dualístico de la pasión descrito por Vallerand. La pasión se define como una fuerte inclinación de la persona hacia una actividad considerada importante y autodefinitoria. Vallerand et al. (2003) proponen un modelo dualístico constituido por dos tipos de pasión: la pasión armoniosa y la obsesiva. La pasión armoniosa es el resultado de una internalización autónoma de la actividad, es decir, está integrada por razones intrínsecas del individuo, y pasa a formar parte de su identidad. La pasión obsesiva es consecuencia de una internalización controlada por motivos contingentes a la práctica de la actividad en cuestión, como por ejemplo la aceptación social, que produce una fuerte y poco adaptativa adhesión a la misma. Las hipótesis que se plantean en este estudio consideran que tanto los practicantes que se dedican profesionalmente al baile, como los que participan en competiciones presentarán mayores niveles de pasión obsesiva, y que los practicantes con más años de experiencia obtendrán puntuaciones más elevadas tanto en pasión obsesiva como en pasión armoniosa. En contra de lo esperado, los bailarines profesionales y competidores no presentan una mayor pasión obsesiva, sino que es la pasión armoniosa la que se incrementa con las horas de práctica. Concluimos que los participantes no viven la práctica del baile como una actividad sometida a modas y aceptación social, sino que más bien se trata de una práctica que contribuye al bienestar de los individuos y compatible con otras actividades de la vida cotidiana.

El present estudi pretén caracteritzar els practicants de ball amb relació al model dualístic de la passió descrit per Vallerand. La passió es defineix com una forta inclinació de la persona vers una activitat considerada important i autodefinitòria. Vallerand et al. (2003) proposen un model dualístic constituït per dos tipus de passió: la passió harmoniosa i l'obsessiva. La passió harmoniosa és el resultat d'una internalització autònoma de l'activitat, és a dir, és integrada per raons intrínseques de l'individu, i passa a formar part de la seva identitat. La passió obsessiva és conseqüència d'una internalització controlada per motius contingents a la pràctica de l'activitat en qüestió, com per exemple l'acceptació social, que produeix una forta i poc adaptativa adhesió a la mateixa. Les hipòtesis que es plantegen en aquest estudi consideren que tant els practicants que es dediquen professionalment al ball com els que participen en competicions presentaran majors nivells de passió obsessiva i que els practicants amb més anys d'experiència obtindran puntuacions més elevades tant en passió obsessiva com en passió harmoniosa. En contra del que s'esperava, els ballarins professionals i competidors no presenten una passió obsessiva més elevada, sinó que és la passió harmoniosa la que s'incrementa amb les hores de pràctica. Concloem que els participants no viuen la pràctica del ball com una activitat sotmesa a modes i acceptació social, sinó que més aviat es tracta d'una pràctica que contribueix al benestar dels individus i que és compatible amb altres activitats de la vida quotidiana.

This study aims to characterize dancers in relation to the dualistic model of passion described by Vallerand. Passion is defined as a person's strong inclination to an activity considered to be important and self-defining. Vallerand et al. (2003) proposed a dualistic model with two types of passion: harmonious passion and obsessive passion. Harmonious passion is the result of autonomously internalizing the activity, that is, it is made up of the individual's intrinsic reasons and becomes part of the individual's identity. Obsessive passion is the result of internalization guided by reasons contingent to that activity, such as social acceptance, which causes a strong and scarcely adaptive adhesion to the activity. We hypothesized that both professional dancers and competitive dancers would have higher scores in obsessive passion, and dancers with more years of experience would have higher scores in both obsessive passion and harmonious passion. Contrary to what we expected, professional dancers and competitive dancers do not show greater obsessive passion, but it is harmonious passion that increases with practice. We conclude that participants do not experience dance as an activity subject to fashion and social acceptance, but it is an activity that contributes to the individual's wellbeing and is compatible with other daily life activities.